Caïnites a Ucraïna, per Bartomeu Ribes

Com que ja hem estrenat l’any, el tema sobre allò que arrossegam en herència, i de bastant mala manera, des dels més remots moments d’adquirir el que llavors se’n deia, amb una mica d’infantilisme, un poc sollat pel blanc i negre de l’època, ”coneixement”, em fa anar per una estranya drecera, i per això pregunt: ¿podem dir que la realitat de la llengua comuna, i estic parlant, per descomptat, del català, és gairebé nostra, en propietat, i precisament en “coneixement”, com demanava, per no dir que quasibé suplicava, amb un llenguatge doctoral, i evidentment savi, el gran Carles Riba, fa cent anys? No feim salts d’alegria, ni vaticinam gaires millores a curt i mig plaç. Però podem trobar el consol de sentir-nos millor que aquells altres que, sense cap dubte, ara mateix reben les bastonades, les patacades, les bufetades, les tortures i les morts, les annexions territorials infinites, els cursos molt accelerats de destrucció massiva, amb extermini cultural inclòs.

I és que, amb lentitud, no passa l’any, però de pressa és com s’acaba. Perquè tot corre de la mateixa manera salvatge, és ben possible que respectant, però sense prou consideració, aquella dita clàssica i sortosament repetida en tants moments: tot flueix, i la pàgina en blanc està bruta de tinta vermella, que podria ser sang. Un llibre de Marta Rebón n’explica un capítol encara molt actual d’aquest malefici que els descendents de Caín mai han aconseguit de treure’s de sobre, en la forma del senyal identificador que els marca. 

El complex de Caín. El “ser i no ser” d’Ucraïna sota l’ombra de Rússia (Edicions 62, Barcelona, 2022) és un aclaridor recorregut per la història especialment literària del descomunal món russòfon, en el seu eixamplement imperialista cap als seus vesins i, en molts de casos, víctimes propiciatòries del més gran amor propi, perquè se’n sent l’amo i senyor, i no vol admetre rèpliques, a la seua poderosa capacitat d’esvergar la massada més grossa i aporugant que ningú sigui capaç de dar. 

No són paraules d’uns contra les paraules d’altres. Es tracta de guerra, la més vella representació humana  de l’odi ancestral que es perpetua, contra la pau que, si s’escriu, no acaba prou de quallar a la realitat. 

El llibre de Marta Rebón (Barcelona, 1976) ens permet de fer, a aquestes altures del que Jorge Luis Borges va anomenar com a història universal de la infàmia, un aterratge forçós a bona part de la millor literatura russa que vàrem llegir, sempre donant gràcies al cel, cada vegada que ho hem fet, això sí: Tolstoi, Dostoievski, Gógol, Txékhov, Bulgàkov, Akhmàtova, Bàbel, Grossman, Nadejda Mandelstam, o el precedent suïcida de Puixkin. No acabaríem. Els mèrits i els noms no fan la qüestió menys extraordinària i, fins i tot, transcendental per al transcurs civilitzador, enc que no ho parega, de la humanitat. On les contradiccions i els errors hi han d’aparèixer, i ho fan de manera desastrosa, tant abans com ara mateix. I la guerra a Ucraïna ens ho confirma cada dia, a pesar que no miram amb els ulls ben oberts els noticiaris, ni comentam, com pertocaria, la premsa diària, la que treballa amb bona fe, se’n diria, i la que es dedica a la nova plaga, terriblosa i farsant, que s’ha batiat, des dels mateixos centres ultres, populistes del poder, com a fake news i adherits. La guerra és la mare de totes les coses, va sentenciar amb malastrugança i una saviesa segurament tenebrosa, amotllada als primers moments de qualsevol creació, aquell filòsof incert, orgullós i explicador del curs molt canvint de les aigües, que va ser Heraclit, l’Obscur.

Bartomeu Ribes