La qüestió que voldria expressar el títol d’aquesta col·laboració, amb la desembocadura que arriba a dos noms transcendentals de la literatura, la mundial en el seu sentit més empoderat com a Weltliteratur per Goethe i la infinita tirallonga de teoritzadors i accionistes que l’han resseguit, i la nostrada, la catalana que es reinventa i que continua, a pesar de tot, en una zona de grisors, a vegades brillants, i sotmesa a autoinfligits càstigs, però sempre amb actitud d’arribar al més enllà molt i massa humà i, sobretot, comunicador i comunicable.
La qüestió aquesta, i no anam perduts, és més de fons que no de forma. Deu ser segurament que hi ha un dol, i una insatisfacció que fa vessar els gots de la paciència, i els de l’aproximació a la meravella, quan ens estam referint a aquests dos autors cabdals, dels quals enguany en celebram els centenaris, en el cas del de Praga, de la seua mort, i en el cas del que va néixer a Burjassot, del seu arribar a la vida Tanmateix, la parada en sec dels ideals, el títol rònec i inicial que apareixia, com a capçalera, per aquí dalt, m’ha passat una altra volta pel cap, com una ventada forta, potser un vent interior que no sé ni d’on venia, i aquí m’hi ha deixat, segurament en posició de fora de joc, tractant d’explicar una espècie de causa deguda, pos que podria ser així, a algun efecte, o a molts d’efectes agrupats, o en desbandada. Deix al seu lloc algunes comes que faltaven, i per fi començ a dar voltes amb les paraules, com si caminàssim junts cap a alguna banda on hi volem, o hi voldrem arribar.
La qüestió que jo creia haver d’expressar, ara mateix, o no me l’explic, o no me la sé explicar bé ni amb veu molt baixa. Però, tractant de resumir una mica, quan parlam de Kafka i d’Estellés, i no és que sempre n’estiguem parlant d’ells, de què va aquest assumpte? I si la forma que me surt ara quan escric aquestes ratlles, du associat aquest fons, un gep enigmàtic que ens desconcerta, molesta i atorrolla per l’arrossec de la ignorància obligada, forçada, per les odiositats imposades i per la manca de respecte que comporten, que hi farem? La forma civilitada que es correspon amb algun fons civilitzador, tenen encara vigència i ens aclareixen de res quan n’estam parlant? El fons molt literari de la qüestió, la celebració kafkiana, a casa nostra, d’un any Estellés com caldria, és un nou símptoma del rebombori sense efectes que la cultura arraconada és capaç de provocar en temps miserables com els que ja anunciava, prou llunyanament, la profecia que va repetint-se, i a crits tan forts, que fa tapar-nos les orelles, aclucar els ulls i posar-nos els dits al nas. Perquè, en conclusió, tot això, cap on va? Un joveníssim Kafka, al cap de dos anys d’haver acabat el batxillerat, en 1903, escriu: Els homes es troben lligats els uns als altres per mitjà d’unes cordes, i és mala cosa quan les cordes s’afluixen al voltant d’un d’ells, bo i deixant-lo enfonsar una mica més que els altres en l’espai buit, i és esgarrifós quan les cordes es trenquen al voltant d’un d’ells bo i deixant-lo caure. Per això és convenient mantenir-se agafat als altres.
La parada en sec dels ideals, i la intervenció convinguda, de Kafka i d’Estellés, és una constatació, o potser un avís de probables perills, i no vull que el signe d’interrogació acabi aquesta, diguem-ne, intenció mig dramatitzadora o bastant i prou marejant en un món que continua i fa proclames de dement sense parar en va d’oblidar els ideals, si és que n’hi havia. O dit amb versos d’Estellés:
Jo soc d'un poble de pedra,
i el que no ho crega que ho diga.
Jo soc d'un poble de l'horta,
de la llepassa i l'espiga,
cel obert i l'amor closa
i una aigua lenta d'argila.
