Una de les coses que fa el Regne d’Espanya poc atractiu per a les nacions sense estat que volen assimilar és que hi ha molt pocs patriotes espanyols. Les lluites fratricides s’han carregat el sentit de comunitat (i pens que també el de societat), de manera que cadascú va a la seua, en petits (o grans) clans armats (amb armes diverses), sense cap tipus de solidaritat nacional, amb l’única intenció de devorar el contrari.
La incapacitat d’articular un estat-nació modern al llarg del segle XIX pesa (i fa l’efecte que pesarà cada vegada més). La casta de les dues-centes famílies constitueix la insígnia de l’antipatriotisme i de l’antisocietat: una escòria de paràsits crescuts a redòs de la maquinària estatal continua considerant-se l’ama i senyora (i ho és, de fet) del conjunt de l’estat. Per això no hi ha servidors públics, sinó autoritats.
Escric tot això pensant en l’espectacle d’aquests darrers dies: l’UCO, amb un informe aparentment dubtós, duu el fiscal general de l’Estat davant el tribunal suprem per jutjar-lo. La policia, doncs, treballant des de les més altes instàncies per a un partit polític concret (i no per al conjunt dels espanyols, ep! És la meua modesta opinió), porta la màxima autoritat fiscal davant les màximes autoritats judicials. No es poden veure juntes tantes actituds antipatriòtiques!
Estic convençut que avui, a mitjan tercera dècada del segle XXI, només hi ha un reduït grup de patriotes espanyols al PSOE. Tota la resta és un campi-qui-pugui de patrioters, cacatues i galls de panses. Més ineptes cada dia, per pura endogàmia. Quanta més pulsereta amb la bandera monàrquica, menys Espanya.
Si fos espanyol, estaria preocupadíssim. Com a eivissenc (català de nació), també me’n preocup, perquè els voldria millor sort. I perquè, essent tants, poden decantar Europa pel pedregar.
