Llegesc que, a la famosa Universitat Pompeu Fabra, situada a la ciutat de Barcelona, un percentatge altíssim de consultes sobre exàmens, temaris, treballs, etc, dels estudiants no les fan els mateixos estudiants… sinó els seus pares! Últimament ha sorgit el concepte de “pares helicòpter”, referint-se a aquells progenitors que planen contínuament sobre la vida dels seus fills (i, molt especialment, sobre la seua activitat acadèmica o, per ser més concrets, sobre el seu rendiment, perquè ara tot va de rendiment).
De l’ensenyament secundari, em comenten que cada vegada és més habitual que mares o pares entrin a l’institut i acompanyin la criatura fins a la porta de l’aula. O fins i tot que hi entrin a deixar-li alguna cosa, si l’ha oblidada a casa. (Per exemple, el mòbil, encara que el centre no autoritzi els alumnes a dur-n’hi).
Resulta evident, fins i tot per als que tenim unes nocions molt i molt bàsiques de psicologia, que els pares helicòpter fan un mal impressionant als seus fills, perquè els impedeixen de créixer, de madurar, de fer-se adults. (Entre parèntesis, pos en qüestió si l’actitud d’aquests pares no s’hauria de considerar com una forma de maltractament infantojuvenil). També ens hauríem de qüestionar si una persona major d’edat pot anar a demanar revisió d’examen per a una altra persona major d’edat i si el professor que ho permet està dins la llei o en queda clarament al marge.
Perquè, per damunt de l’actitud dels pares, allò que em sorprèn és la dels professors. Si algú pretén acompanyar el plançó fins a la porta de l’aula, el professor de guàrdia més forçut l’ha d’agafar, com si fos el porter d’una discoteca conflictiva al ple de l’estiu, i comminar-lo a abandonar el centre. Si algú entra a classe per donar a l’infantó de disset o divuit anys alguna cosa que ha deixat a casa, el profe de guàrdia més expert en arts marcials li ha d’endossar una clau de judo i treure’l com un sac de patates i tirar-lo al carrer per dalt de la reixa (si li romp algun os, mala pata!). I si un pare o una mare va a revisar les notes del seu fill a la Pompeu (o a qualsevol altra universitat del planeta Terra), qui hagi de retre comptes ha de fer dues coses. Primera: expulsar l’intrús a caixes destrempades (millor amb alguna espenta o similar). I segona: fer plorar llàgrimes de vergonya durant un parell d’hores a l’alumne afectat. Per pietat i per compassió. Per evitar la nissaga de bambos vanitosos i ignorants que estam construint, maó a maó.
No ha quedat gaire nadalenc, però bones festes a tothom!
BERNAT JOAN I MARÍ
