Un any desigual com el que hem passat, i això de considerar-lo “desigual”, ja m’ho acceptaran els censors i alhora adoradors de la permanent dolce vita, m’ha sortit de dins, de dins d’on no sabem com surten les coses que es tornen paraules, les paraules que no demanen permís quan volen fer-se sentir i escoltar, o que ningú les senti ni les escolti, com un automatisme que no demana llicència per fer-se un lloc a la ratlla escrita, aquest any desigual no és exacte a cap altre, i ja en van uns quants, que recordem, d’anys i de dècades plenes d’anys viscuts i ben passats, o passats i que en venga un altre.
Per tant, en recordam molts, i n’oblidam tants mateix, segurament per precaució, i fins per falsa esportivitat, o per simple peresa de rememorar-los, i deu ser millor així, ja els vàrem viure, ara són a aquella banda on la caducitat és molt més que un avís per als consumidors disposats a llegir-ne l’etiqueta, potser a comprar-los i a servir-se’n d’ells, si pot ser en el temps assenyalat pels fabricants d’aquestes anyades tan difícils de mantenir en bon estat, i a un espai que sigui lliure de ressentiments, tal vegada ben embolicat i guardat al buit per congelar-lo fins que el vulguem ressuscitar.
El d’enguany, també l’hem viscut, i, en canvi, em fa una mica de respecte ara dir-ne quatre o cinc mitges veritats que poden acabar sent una gran mentida. Ha anat bé, el pas dels dies? Comparativament, tot roda com sempre? Millor? Jo insistiré que aquest em pareix un any ben desigual que ja s’acaba. Els factors que em duen a afirmar això ja han fet vessar el got de la paciència, i han traspassat el marge imprescindible que la tranquil·litat reclama i necessita per a existir.
No és la simple, però massa complexa involució política que tot s’ho menja. És més, és bastant pitjor i crec que ve de lluny. Un any desigual que no és a penes comparable amb tants d’altres que ja han passat.. I com pot ser així? L’odi combat amb la comparació entre allò que els virus ataquen a la nostra llibreta d’apunts, uep, la que a voltes tant costa d’omplir sense perdre el ritme benvingut de la cançó-guió que ens entusiasma, i no podem ballar amb qui voldríem, i en les condicions que ni són condicions ni són barres bones de torrons de Xixona o d’Alacant. Tocam fusta? Ferro fos? La llengua desigual, minoritzada se li’n diu, en un any desigual que ja s’acaba.
Què ha passat per pensar que un any desigual tenia aquestes xifres encomiables de dos, zero, dos, cinc, dos-mil-vint-i-cinc? Un quart nou de segle que ja ha passat amb la contribució d’una terrible anada enrere cap a no sabem on. Hi havia un temps que l’embriaguesa consumia els anys que entraven com a nous i els allisava de manera, pensàvem llavors, indisciplinada, però no ho era. Ara ho veim una mica no sabem com.Un any desigual que ja s’acaba i n’esperarem un que sigui el que verdaderament us desitjam, lectores, lectors irreconeixibles, amb aquest molts anys i bons!
Bartomeu Ribes
