La raó per la qual es llegeix no és de fàcil explicació ràpida, però gairebé s’entén sense paraules i deixant uns moments lliure, exempt d’exàmens finals o parcials, sobre la matèria que sigui, el nostre cap. Si en som capaços, ens disposarem amb optimisme a omplir el nostre lleure amb la lectura sorprenent que haurem triat. Posem que ens il·lustram amb el darrer artefacte novel·lístic d’Emmanuel Carrère (París, 1957), Kolkhoz (Editorial Anagrama, Barcelona, 2026), en la traducció engrescadora de Ferran Ràfols Gesa. Ens trobam amb un llibre que rebenta de pletòrica satisfacció en ell mateix, d’excel·lent i acuradíssima construcció que no admet caigudes en el buit de la distracció o, com a màxim, alguns afalacs ensucradors del lirisme emocional amb el qual l’autor ha edificat aquest homenatge als ancestres i, en especial, a la seua mare, Hélène Carrère d’Encausse (1929-2023), una figura clau en el superpoblat món intel·lectual que l’equilàter francés i, sobretot, de la complicadíssima transició que va significar la caiguda de l’imperi dels tsars, l’arribada dels bolxevics a ser els únics amos de la Unió Soviètica, la Guerra Freda, la debacle i descomposició de les repúbliques que formaren el Pacte de Varsòvia i l’enemistat que suposaven per al model occidental de democràcia, sempre enquimerada en la seua vinculació amb el lliure mercat i el capitalisme sense manies. Emmanuel Carrère és un mestre a l’hora de radiografiar passat i present amb l’absoluta seguretat d’estar mostrant-nos unes analítiques que només la ficció aconsegueix de fer-les plausibles i, fins i tot, bastant felices en la seua major part. És acceptable el món que tenim perquè veníem d’un caos del qual només els mes privilegiats, els bons, els triats que han sabut superar-lo, controlar-lo i fer-lo miques, se n’enorgulliran. S’ha d’escriure per a fer que la vida valgués el que havia de valer, encara que l’esforç fos inhumà i inenarrable. L’actual guerra d’Ucraïna és una de les grans desembocadures d’aquest esplèndid llibre que s’atreveix a girar-li la cara, en benefici propì, això sí, a la pròpia mare, sempre amb un amor filial que supera els complexos de la psicoanàlisis i les oracions recordables de quan l’amor era i hauria de ser immaculat. A convalidar, arribats a aquest punt, l’exercici que el mateix autor va fer amb El Regne (Editorial Anagrama, Barcelona, 2015), quan sobre les restes d’una crisi personal esfondradora va posar-li fil i agulla a una reconstrucció del cristianisme, tal vegada déjà vu, però infectat per les gosadies de les modes exitoses que no cessen de passar. I és que amb Emmanuel Carrère parlam d’arribar a les xifres més altes de la consideració literària en el nostre imperfecte món que és tan poc literari com la indefensió de la majoria davant dels privilegis de molt pocs. I és així quan ha arribat, crec que molt a punt, a les meues mans, la lectura de dos llibres d’un autor català amagat i segur que sotmès a massa oblit: Rafael Tasis (Barcelona, 1906 – París, 1966). Amb Barcelona, trilogia policíaca (Clandestina Editorial, Barcelona, 2026), ens ofereix un menú suculent de tres enganxoses novel·les negres que no s’amaguen de les lliçons ben apreses dels grans mestres que el faran ser l’Edgar Allan Poe català, amb empels de Dashiell Hammett, Raymond Chandler, Agatha Christie, Arthur Conan Doyle, o l’inacabable i problemàtic Simenon. Disposam també del seu Diari íntim (A Contra Vent Editors, Barcelona, 2011), i la projecció, en petites escenes, de la seua vida en èpoques de joventut, o ja de més maduresa, és un fantàstic recordatori de la complexitat que la literatura catalana ha hagut i continua havent d’enfrontar, si no anam mica errats: El llit em crida amb la seva veu suau i dolcíssima… Ben mirat, serà millor que l’escolti i desi aquest quadern.
Bartomeu Ribes
