La història no s’escapa tota sola de la memòria col·lectiva i personal, encara que hi hagi interessos a fer-la desaparèixer, a esborrar-la, a amagar-la, a privatitzar-la fins i tot per a treure’n algun profit que no s’explica a la primera, ni a la segona, però existeix.
Que hi hagué colònia penitenciària i campament de soldats a Formentera, sembla del tot cert, però molest. La idea paradisíaca d’una illa on el mite s’ha mesclat amb el sobrecost de la realitat, fa de mal acostar-nos a aquell voler l’impossible que el poeta va dictar i marcar clarament com a ruta a seguir, devien ser les seqüeles del maig francés, tenguem-ho en compte, sols que sigui amb una certa enyorança, encara avui dia, tot i ja saber que amb els anys de involució que vivim és prou més difícultós el gaudi i que no mori el desig se’n va com barda en amunt, si no ens estampa contra l’absurditat de pixar fora de test i ni adonar-nos-en que estam anant a la contra del vendaval que bufa cap a un abisme on la força bastant bruta ha suplit la simple, la senzilla i la més que necessària raó de ser i d’estar-hi.
Segons Cioran, la fi de la història ja anava ben inscrita en els seus primeríssims començaments: El temps històric és un temps tan tens que és difícil no veure-hi com podria no acabar rebentant. La rebentada pessimista del filòsof i autor d’aquest Contra la historia (Tusquets editor, Barcelona, 1976), que va acabar escapant del seu propi i avorrit i odiat ser qui era, i això a mercè i gràcies a canviar la pròpia llengua romanesa pel francès, és sols un raspat previ a l’avortament apocalíptic que va significar el segle XX amb les grans guerres mundials i amb les revolucions d’un signe i d’un altre que encara perduren en el nostre molt més recent segle vint-i-unè.
Hi ha i hi hagué pessimisme, per tant, sempre n’hi ha hagut, potser sempre n’hi hauria d’haver, per prevenció i per filtrar de millor forma l’optimisme, quan tot s’ho menja i voldria no tenir fi, i, tanmateix, hi hagué Colònia i Campament a Formentera. Ara per fi disposam d’un llibre, I un dia: Formentera, 1940 (La Oveja Roja, Madrid, 2025), d’un bon llibre que és un comic fet en equip per Antoni Ferrer Abárzuza, Carles Torres, Vicent Ferrer i Víctor Escandell, i que rememora aquella història universal de la infàmia que va triar uns mils de metres quadrats a la vora de l’Estany des Peix i de l’Estany Pudent, en el camí que du de La Savina a Sant Francesc.
Un record ben primerenc em ve al cap quan rememor la vegada inaugural d’anar a Formentera, en una excursió dels primers anys estudiats a l’institut Santa Maria, érem uns arganatxos d’onze, dotze, no crec que ni tretze anys, i el professor Joan Marí Tur, Botja, crec que ens dava francés, va organitzar la travessia dels Freus, pens amb quasi seguretat que anàrem amb la Tànit, molt ràpida, i la consegüent excursió a peu que férem pels pobles formenterers, que mai encara havíem vist ni fonyat. Els esquelets de les alambrades i alguns murs i parets en caiguda lliure encara hi eren ben presents davant les nostres mirades ingènues d’al·lots carregats de senallons on ja hi dúiem els panets amb sobrassada, o amb el que fos, i la cantimplora ben plena contra la set segura que hauríem de resistir i superar tan al sud de la nostra Eivissa. Uns anys més tard arribaria la lectura d’un llibre de Franz Kafka, En la colonia penitenciaria (Ediciones Guadarrama, Madrid, 1976), i algun paral·lelisme estremidor va creuar pel ja envellit record de Formentera, i ens va fer tornar a ser, però d’una altra manera molt més enrevessada i punyent, aquella filera d’innocents que érem i caminàvem junts.
Bartomeu Ribes
