El president Carles Puigdemont continua a l’exili, i això grinyola moltíssim quan el cap de l’oposició al congrés dels diputats, Alberto Núñez Feijóo, fa baixadetes de pestanyes, talment l’adolescent que vol lligar amb el cap de l’equip de bèisbol, davant les hosts de Junts per Catalunya. Els seus acòlits van dient sentències de gent molt sabuda, com ara que el 2026 no és igual que el 2017. I d’altres sucades de cervell que ens fan embadalir de tanta ciència com contenen.
Resulta del tot impossible, entenc, que hi hagi cap tipus d’enteniment entre JxCAT i el PP si el president (des del meu punt de vista plenament legítim) de la Generalitat de Catalunya continua a l’exili. I això no té a veure amb el que diguin els tribunals, ni els jutges ni la p… en vinagre.
Tampoc no crec que tengui gaire cosa a veure amb el que digui el Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea, a qui el Regne d’Espanya ha tornat a posar entre l’espasa i la paret. Perquè podria molt ben ser, i això els de l’alt tribunal europeu ho saben perfectament, que a Luxemburg dictaminin que Puigdemont pot tornar però que, de tornar, efectivament, siga emmanillat per la policia i portat davant el jutge (espanyol, per descomptat,i en primer lloc). Al tribunal europeu no espoden permetre aquest luxe: que el lector s’imagini com quedarien, els alts magistrats, si en Torrente i companyia, amb l’escuradents a la boca i la pistola a la cinta, es passaven per l’arc de triomf allò que ells haguessin dictaminat.
Veig, per tant, que en Feijóo i companyia s’ho hauran de treballar una miqueta. No n’hi haurà prou amb totes les soflames que puguin anar amollant contra els socialistes i el seu govern de l’Estat si abans no fan un petit esforç per domesticar els aparells que han posat a funcionar pel seu compte, al marge de la llei, i amb totes les prebendes per passar-se-la pel folre tantes vegades com els convengui.
Bernat Joan i Marí
