Aquesta història, estimat lector, fa de mal començar.
Podria iniciar-se anys enrere en la sòrdida foscor d’una sala de festes. Un raig de llum destaca les sinuoses corbes d’una al·lota importada de lluny que s’asseu provocadora sobre l’entrecuix d’un desconegut amb un barret en forma de polla al cap. L’anònim és ovacionat per un grupuscle de mascles distorsionats per l’alcohol i aquells puntets blancs que resten a la punta del nas quan has tornat massa bufat del servei i no has procurat netejar com cal el rastre de l’ensumat delicte encara escampat entre els pèls dels narius.
També podria tenir l’origen en una platja verge d’una illa que anomenaven «de la calma» llavors, fa tant, quan l’arenal era de tothom i tothom podia estendre-hi la tovallola i plantar el para-sol (dels d’abans, dels que duraven tota la vida, no la merda d’usar i tirar que et venen ara!) sense que ningú et vingués a dir que «aquí no se puede». Una platja en un parc natural sense massificació i sense tants d’aprofitats que han fet i faran negoci a costa del que és de tots. Sense escrúpols ni respecte pel medi ambient.
Encetarem la història, però, el passat mes d’abril a un despatx del govern de Palma. Ho fem amb l’arribada d’una capsa de bombons duta per un empresari de Porto Cristo com a present i ofrena de pau vers una de les protagonistes d’aquest relat sense solta ni volta: Na Maria Joaquina Ferrer Matas, llavors Directora General de Costes i Litoral de l’executiu baleà.
El present, per a sorpresa de qui l’obriria, no contenia gaires delícies de xocolata decorades amb ametlles i potser emborratxades amb dolç licor, car l’espai poc generós dins d’aquest embalum era poblat per quatre-cents bitllets de cinquanta euros. Vint mil ‘cuques’ que l’emprenedor d’excursions marítimes del port de Manacor havia considerat un ‘peatge’ adequat per fer-se amb el favor de l’esmentada Xima Ferrer a l’hora d’accelerar gestions en favor del seu negoci i interessos.
Tanmateix, hi ha unes poques persones que no estan fetes per seguir el mantra de l’’agafa els sous i calla’. Segurament per això, la cosa va acabar en denúncia i l’empresari amb la cua entre les cames i acollint-se al dret a no declarar mentre l’executiu autonòmic havia d’aplaudir la -inusual- reacció de la seva General Directora.
Petites irregularitats
Tornam ara a la platja ja no tan verge del simulat parc natural. Com cada temporada, els empresaris hamaquers ja tenien apamat el seu tros d’autorització sobre l’arena pública de tots i totes (sí, de tu també. Tant com d’ells!) i calculaven els guanys als quals arribarien sense necessitat de tripijocs com reservar la primera línia de gandules a preus per sobre del regulat, augmentar la superfície ocupada movent les cordes, col·locar més gandules i para-sols dels permesos, servir menjar i beguda, etc.
Petites irregularitats que “només” havien estat comeses l’exercici anterior per 29 dels 32 lots autoritzats. Així és; nou de cada deu lots, un 90,625%, infringiren les normatives l’estiu del 2025 amb un total 168 infraccions amb una sanció global de 120.088 euros que suposaven una ‘propina’, fent mitjana, d’uns 4.141 euros per a cada autorització multada. La xocolata del lloro, vaja.
Males notícies
Continuam amb el càlcul de guanys del Front d’Alliberament Hamaquer (FAHQ), un càlcul variable segons la massificació dels arenals i la concurrència de turisme acomodat en diversos sentits de la paraula que, de sobte, es veuria amenaçat per un temible factor extern arribat des de l’avern mallorquí, concretament des dels despatxos de la Direcció General de Costes i Litoral, des d’on es van resoldre les autoritzacions d’ocupació temporal del domini públic marítim-terrestre per al període 2026-2029 autoritzant un total de 1.169 gandules i 589 para-sols durant la present temporada i les tres següents.
Males notícies per al negoci! Això volia dir autorització per a 16 lots sencers i dos de reduïts en comptes dels 32 lots ‘de tota la vida’. Amb una reducció de gairebé un 37% de l’oferta i les platges de ses Illetes pelades de tumbones i ombrel·les d’iniciatives privades.
Totes les platges de ses Illetes? No, totes no, un petit reducte d’irreductibles bàrbars des Cavall d’en Borràs feia front a les ordes romanes gràcies a certa poció màgica destil·lada pel seu druida a partir de les fustes del banc dels petonets, les selfies i el sol post de postal. Així, per art de màgia blanca de la bona, havien aconseguit mantenir la seva ocupació de les arenes del parc natural més desnaturalitzat del món mundial.
La regulació del nombre d’instal·lacions no va caure bé als capitostos del FAHQ, que van reclamar explicacions a la Directora General Xima Ferrer en una reunió qualificada de tensa celebrada al cub del Centre de Dia, on la responsable de les costes baleàriques va contar als responsables de privatitzar els arenals públics de l’illa (ara anomenada de l’Oci Nocturn -i diurn- NonStop), que calia aplicar l’Ordre del Conseller d’Agricultura, Medi Ambient i Territori de 19 de juny de 2013 (coneguda com a normativa OCAMAT), que estableix els criteris generals de distribució d’instal·lacions de servei de temporada en el domini públic, una norma que cercava «protegir el litoral, reduir la pressió turística i la massificació, i garantir més espai lliure a l’arena i distàncies de seguretat i mediambientals» pautades a l’OCAMAT com també a la Llei de Costes a més d’uns quants informes ambientals del «Parc Natural» de ses Salines.
Quan tens el conte de la lletera muntat i vas tan feliç sense esperar l’ensopegada, no t’atures a pensar que potser estaves munyint massa vaques. I quan arriba l’ensopegada, les culpes sempre són dels altres i la raó està de part dels Bons Homes.
El conclave només va servir per a encendre més els ànims dels del Front Hamaqueiro do Liberaçao, visiblement descontents amb l’aplicació de les normatives, amb la poca pressió exercida pels del Consell i, sobretot, amb la Directora General, una ‘tècnica’ que «què n’havia de saber de les nostres platges i com gestionar-les»? Una ‘tècnica’ que havia travessat la LÍNIA VERMELLA perquè així li havien consentit el seu cap; el conseller baleà de la Mar i del Cicle de l’Aigua, d’un Govern de les Illes Baleàs “amic” comandat per la presidenta Margie tutelada pels postfeixistes negacionistes de Nox.
Operació ‘Ensaïmada’
Calia un pla per a revertir la situació i retornar a la normalitat prèvia.
I això ens torna a dur al despatx palmesà…
(Seu de la conselleria de la Mar i del cicle de l’Aigua / Interior / Dia)
La intensitat lumínica quasi estival s’escola per tots els racons de la recepció en obrir-se de bat a bat les portes d’entrada de l’edifici.
Tres figures a contrallum irrompen al hall. La punta de la sageta l’encapçala la Vicepresidenta primera i Consellera de Mobilitat i MEDI AMBIENT del Consell Insular de l’illa aquella de l’Oci Nocturn i els hamaquers rebotats. Amb cara seriosa, calçada amb ulleres fosques i jaqueta curta de cuiro negre, la mandatària avança escortada per un parell de tècnics, alts, musculats, també amb ulleres de sol i cara de pocs amics que carreguen entre els braços mitja dotzena de capses d’ensaïmades de gustos diversos, des de la clàssica de cabell d’àngel a alguna de més presumptuosa com la de sobrassada amb encenalls d’Oreo banyat en xocolata blanca.
La responsable de la protecció del litoral i el medi ambient de l’illa mínima demana a la recepcionista per una cita que aquesta confirma en críptica conversa per la línia telefònica interna.
Les ensaïmades, sostingudes per braços robustos, flanquegen el triangle consular mentre l’ascensor grimpa lentament fins al segon pis tot entonant una versió edulcorada de l’al·lota d’Ipanema.
A la planta segona, la Directora General Xima i alguns dels seus subalterns observen l’agulla de l’elevador marcant la seva arribada. Les portes corredisses del giny llisquen pausadament donant pas als visitants, que penetren a l’estança amb un somriure d’orella a orella i, ara a ulls descoberts, comencen a repartir les capses d’ensaïmades entre el personal. La consellera s’atraca directament a la Directora General amb una de les capses tot oferint-se-la amb un amable “aquesta és per a tu, és de les ‘especials’”.
A na Xima li assalten records recents i atura suaument amb les mans la recepció del present. No li fan bé els dolços, “estic a règim. Ja saps; per allò de l’operació Bikini” diu, mentre pensa que dur ensaïmades a uns mallorquins és com colar-se a un xinès a obsequiar-los amb tuppers d’arròs tres delícies. Bé que podrien haver dut orelletes…, o pots de Peix Sec!
“Ui, no pateixis! Aquesta és sense sucres afegits i feta amb productes locals de quilòmetre zero” argumenta seductora la garant mediambiental del sud de les llunyanes Pitiüses.
La responsable de Costes, però, no es deixa entabanar i insisteix, amb pacífica fermesa, a deixar de banda el generós oferiment i comminar la representant insular i el seu seguici a acompanyar-la al seu despatx, que s’assegura de deixar sempre amb la porta oberta, per a tractar el temari a abordar: Una petició de certa elasticitat en el tema de les autoritzacions hamaqueres on la Directora Xima es torna a mostrar inflexible tot recordant la prioritat del compliment de les lleis i ordenances establertes en pro de «protegir el litoral, reduir la pressió turística i la massificació, i garantir més espai lliure a l’arena i distàncies de seguretat i mediambientals» tot recordant-li a la vicepresidenta consular el seu compromís amb les esmentades mesures com a titular del benestar natural de la seva illa.
Mitja hora llarga després, els representants de l’únic Consell Insular del món on fins fa poc es boixos encara podien jugar a futbol fent-lo servir de porteria, abandonen el despatx decebuts, amb semblant seriós i disgustat. L’ensaïmada ‘especial’ és facturada a la bodega d’un l’Air Nòstrum destí es Codolar per a ser posteriorment arxivada en algun lloc fresc i sec, protegit de la llum, on el seu contingut no es vegi alterat amb el pas del temps.
A rey muerto…
Desactivada l’”Operació Ensaïmada” i vist el llarg recorregut dels recursos i al·legacions reiterades presentats per la màxima institució insular en el seu paper d’ens defensor dels interessos particulars d’uns pocs en detriment de l’interès públic de la majoria de la població, així com l’emergència dels afectats en recuperar les seves autoritzacions privades en sol de domini públic, algú despenja el telèfon i parla amb algú altre que al seu torn enceta una cadena de cridades on la deep-política i els favors a cobrar prenen forma fins a aconseguir l’objectiu inicial: Que el mateix govern que mesos enrere alabava la integritat de la Directora General de Costes i Litoral, Maria Joaquina Ferrer Matas, en refusar un intent de suborn, s’encarregàs ara de purgar-la a causa de “la gestió del conflicte de les autoritzacions de les platges a l’illa vesina d’Ibiza i en la necessitat de millorar el funcionament del departament amb un perfil més dialogant”.
I, com diuen a les terres més enllà de la nostra mar i el nostre País Valencià: ¡A rey muerto, rey puesto!, així que els companys de viatge de Nox en això de (mal)governar les “Quatre illes, un país, cap frontera”, van trobar de seguida algú de “perfil més dialogant” com a nou director general dels litoralismes insulars; en Joan Cristòfol Jaume Mulet.
Conegut també com a Joan Tòfol Jaume, en Tòfol és un gat vell de la guàrdia republicana ppopular. Ha estat regidor d’Urbanisme i batle de Llucmajor a més de formar part de l’executiva del ppartit de les Illes en el paper de vicepresident executiu durant el recordat lideratge d’aquell gran estadista anomenat José Ramón Bauzá.
És, per tant, un actiu de confiança, integrat dins l’engranatge polític i de perfil “dialogant i municipalista” que segons l’ibizenc Costa, ha d’ajudar a solucionar “qüestions” com la minva dels para-sols i les gandules a les zones de bany de la Keep Calm and Ocious Night Island.
Màcula
Home de reconegut prestigi, en Tòfol, però -… i com gairebé tothom-, també té alguna màcula en el seu expedient de representant del poble, i és que una prostituta (testimoni protegit en el cas Cursach de corrupció policial i empresarial) va declarar que a una casa de barrets on treballava solien anar-hi polítics que no pagaven perquè la propietat n’assumia la factura. O sigui que se’ls convidava a fer unes copes i, ya si eso, a ocupar algun catre
En Joan Tòfol Jaume mai va ser investigat ni sospitós formal per aquest testimoniatge, però el seu nom va circular en la rumorologia sobre les esmentades visites a clubs.
De fet, ell mateix va admetre a un periodista que hi havia anat -al nightclub- en alguna ocasió en motiu de comiats de solter. La frase exacta que va dir, segons reproduïa Diario de Mallorca, va ser: “Qui no ho ha fet alguna volta?”.
Idò aquest és el nou director general de Costes i Litoral; amb coneixements limitats sobre Costes i Litoral…, però amb altres ‘habilitats’, com el tarannà negociador i municipalista, que segur que ajuden a retornar un 37%, o potser més!, de les gandules i els para-sols de les platges ophiusiques d’on mai haurien d’haver estat expulsats.
… I la cosa pinta bé.
O sigui, vaja, que un servidor, donat sempre a fer càbales futuristes, no té dubte que més aviat que tard, els para-sols i les tumbones privades tornaran a ocupar l’espai de totes i tots que tenien abans de na Xima i probablement un percentatge extra perquè els Bons Homes del Front d’Alliberament Hamaquer (FAHQ) puguin recuperar els sous que havien deixat de guanyar amb la suor del seu front, de sol a sol, a causa de la malvada bruixa mallorquina aquella, “que sort que finalment li han parat els peus, ha ha ha (riures sarcàstics de complicitat para-solera).
Així i tot, si hi hagués algun problema en la futura ampliació de les superfícies privatitzades de gandules i ombrel·les, jo encara conservo al bagul dels records el barret amb forma de polla de la nit abans de casar-me, així que si en Tòfol desembarca a l’illa de les platges amb 52 tones de residus sense tot el convenciment que caldria per a revertir les coses, podem reobrir Ca Na Palillos i muntar-li un comiat de solter com Déu mana al nostre flamant nou DG, així hi podrà anar a degustar la nostra famosa Ensaymada de xistorres i, de postres…
Bé, de postres: Qui no ha anat mai a un puticlub per un comiat de solter?, ja m’entendreu.
David Setbetes





