Per Soldat: Ja hi som a l’any 2013, un més, però aquest té com a excusa que és l’Any Villangómez. L’il·lustre poeta va néixer el 10 de gener d’ara farà cent anys i se li dediquen els pròxims dotze mesos. I, si ja fa dies que reivindicam el seu aniversari amb estampes dels seus deixebles més joves, ara aprofitarem per rememorar-lo amb qui ha musicat bona part del seu llegat.
És en Joan ‘Murenu’ (al final sabran perquè no va amb «o»), històric d’UC, una figura clau de la cultura eivissenca que ha recuperat bona part del cançoner popular. I en Villangómez no hi falta, evidentment. Per això, ens vàrem apropar a l’armeria de Can Murenu, a Vara de Rey, a demanar-li que ens fes la seva particular estampa.
Només entrar a l’armeria Can Murenu ens endinsam a un d’aquests llocs on es dilueix la persona i la botiga. No hi ha ni un raconet lliure, entre tot tipus d’estris de pesca i caça, enmig de jocs de taula, senallons i joguerois de fusta pels infants. I darrera el mostrador hi ha en Joan Marí, de can Murenu. Costa reconèixer-lo sense el bigot, que li donava un aire sec estil José Antonio Labordeta. Amb la cara despulla no intimida, cosa d’agrair pels que anam per primera vegada a xerrar amb ell malgrat ens coneguéssim de vista. La imatge del bigot era falsa. És tot ‘bonhomia’ i amabilitat.
Li coment que volem que ens parli de l’Any Villangómez arran de la fotografia que tenim d’ell amb el poeta i en Victorí a s’Alamera. I resulta que, quan l’interromp, en Murenu està recollint notes de cançoners perquè ja prepara els concerts d’homenatge pel centenari del seu mestre. Casualitats? Bé, això ens facilita tota la xerrada:
«Aquesta foto es va fer a Vara de Rey pocs dies abans de que partíssim cap a l’homenatge que li feien a l’Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent, el 17 d’agost de 1987. Aquí estam en Villangòmez, en Victorí i jo, però al viatge també va venir en Pep Marí, que és el seu principal deixeble… Hi ha moltes diferències entre la poesia de Villangòmez i la del meu germà Toni, en Toni Roca o en Jean Serra… bé, en Jean Serra té moltes influències de Villangómez, però en Pep Marí s’alinea amb ell pels paisatges, i a més, eren molt amics».
«El dia de la foto feia una calor terrible, per això anam en calçons curts, però quan vàrem arribar a Barcelona encara feia més calor. Vàrem llogar un cotxe des de l’aeroport i quan passàvem per la Meridiana no es veia ningú pel carrer ni cap cotxe. Era una calor tan insuportable que en Victorí i jo ens havíem d’anar tornant per conduir i tancàvem les finestres per protegir-nos de l’escalfor que feia fora, i no hi havia aire condicionat. Portàvem les guitarres darrera del cotxe i la calor va afluixar les cordes, ens varen haver de deixar un joc de cordes noves per poder tocar. Feia una calor que no es podia ni dormir. A més, en Villangómez ja era major… un moment». Treu una calculadora, marca 1987 i li resta 1913. «74 anys tenia en Villangómez». Jo també som de lletres.
Aturam la xarrada perquè entra una clienta. Ell seguiria parlant, però li dic que m’esperaré. La dona, d’uns quaranta i pocs anys, li demana fil de pescar «per penjar uns quadres, m’han dit que ha de ser fil com per pescar anfossos». Li busca el fil per fer una venda? No, en Murenu li diu: «Bé, jo he penjat quadres a casa i amb fil de pescar et quedaran torts, millor que usis filferro». No fa caixa i assenyala a la senyora la ferreteria més pròxima.
Prada
«Allí, a Prada, feien un homenatge a Villangómez. Naltros tocàvem unes deu cançons de poemes seus als que havíem posat música. N’Àlex Susanna va rebre Villangómez i el mirava de manera reverencial. Ell tenia un aire senyorial, la seva família era de l’alta burgesia de Dalt Vila, son pare era metge, ell va estudiar dret a Barcelona. Era una persona extremadament educada, imposava respecte i a la vegada era molt cordial, però tenia les seves manies, com tothom. Ell mai deia res de les nostres cançons quan començàvem a musicar els seus poemes. Li dèiem: «uep, Mariano, hem posat música a aquest poema, escolta’l». Ell t’obria les portes de ca seva, escoltava el que havíem fet i ens deia: «Bé, però això ho heu de pronunciar així i això altre així». Però al cap d’uns dies et cridava i et deia: «Mira Joan, aquest poema que em vares cantar l’estic refent per a una antologia, he canviat unes paraules i m’agradaria que les canviessis a la cançó»… Era molt perfeccionista i detallista.»
«Per exemple, el poema de Formentera és llarguíssim, la cadència d’aquest poema, si l’haguéssim de cantar tal i com és, duraria set minuts. Naltros vàrem triar els trossos més fàcils d’entendre, respectant el principi i el final, per deixar una cançó de tres minuts i mig, sense canviar-li el sentit. Ell, al cap d’uns dies, ens va dir: «Carall, us agrada passar estisorades als meus poemes».
Riem. Me n’he d’anar, però abans em diu: «Volies una anecdota? Idò saps que en Marià i el seu germà Alexandre varen coincidir en un creuer amb en Josep Pla pel Mar del Nord i el Mar Bàltic al 69? Josep Pla ja era vell i anava de corresponsal de ‘Destino’ i, quan arribaven a algun port, igual no volia baixar a veure la ciutat i es quedava. Quan Marià i Alexandre tornaven perquè anava a sortir el vaixell, els demanava com era la ciutat i en feia la crònica».
Li deman el mail per enviar-li aquesta estampa de Villangómez. Pronuncia la direcció i jo escric «can Moreno». «No», adverteix, «això li emprenyava molt a Villangómez, però jo escric ‘Murenu’ amb «u», que és com està a tots els papers de la meva família des de fa molts anys. Ell al final ho escrivia, però no li agradava».
Grandíssim document! L’enhorabona!
gràcies per la feina!