Un dilema, falsari i cert a la vegada, per impossible en la seua resolució, seria aquest: o viure, o escriure. Cesare Pavese, amb tan sols 41 anys, el va resoldre amb el curtcircuit d’una sobredosi. Qui havia escrit que no es recorden els dies, es recorden els instants, va posar una barrera infranquejable, en el que per a ell va ser un lamentable i últim 27 d’agost. L’estiu és ben procliu a fer-nos revisar les excel·lències del gran escriptor italià, que ara, per cert, ens fa molta més ànsia que quan érem joves, i buscàvem els seus textos amb urgència, i amb una insana ignorància que ens contagiava d’espants i d’alegries i, tanmateix, també de sort i d’oportunitats: Aconsegueix de realitzar una certa obra tan sols qui valgui més que aqueixa obra. Per tant, deixem el dilema aparcat a la zona blava on s’hi paga el preu estipulat, el ticket momentani, l’anyada amb tarja de crèdit, i canviem o posem el punt i seguit. Tot i que viure d’escriure, quin gran enrevessament, també és una feina subalterna, però crec que és ben pitjor que viure com si tan sols s’estàs vivint i res més. Suposicions d’aquesta mena, ja ho sé, no duen enlloc, enlloc que no hagi estat ja descobert des de fa temps, i analitzat en tots els seus punts, en totes les seues ramificacions interpretatives. Ara pens per pensar, i no sé si pens com caldria, com el món que m’envolta ho exigiria, si no és que ja ho exigeix, i jo no me’n vull adonar, i molt menys encara respectar-ho. Pens que molt més subalterna que no escriure mai res, ni llegir gaire, per cert, és la feina de no tenir mai cap feina. Una feina digna, una ocupació, i que se’n pugui treure algun rendiment econòmic i social, per descomptat. Però quines, si són feina, no ho són de subalternes, de supeditades, d’entregades a uns altres, de llençades per la borda quan anam embarcats en la nostra pròpia voluntat que ho deixa de ser, perquè ens posam al servei de qui sap què a canvi d’un guany possiblement inflacionari i, no ho oblidem, quasi mai suficient. I a l’agost, a l’occident mediterrani on vivim, com que tot és molt més que pitjor de com es veu a les fotografies, què s’hauria de fer per a sortir-ne sans i estalvis d’aquesta enorme incongruència, o tal vegada violentíssim assaig d’un apocalipsi abonyegat com els cotxets de fira? O tal vegada l’incorrecte seria la il·lusió desproporcionada d’una mesada d’agost que servís de rehabilitació, o, sols que fos, d’autoconvenciment en els cent anys de solitud que les obres mestres de la literatura s’han atrevit a capitalitzar, això sí, des dels subterranis on hi ha les velles trampes de la por, i on s’hi atorguen els grans premis contra el viure i perseguir la bonhomia, la humilitat, l’allunyament definitiu de les mundanals remors, i d’aquells ecos posteriors que s’hi solen enganxar, com ho fan les paparres a un ca abandonat, o a una guineu morta, dissecada, que presideix algunes reunions especials de la corporació que sembla voler contractar-nos de cara a l’eternitat i de manera culminant, assegurada, fixa.
Per Bartomeu Ribes
