La comprensió de la història no és un plat a gust de tothom. El poder la tem i la vol fer seua, per tal d’ajustar-li uns límits i moderar-ne l’eco que una lliure interpretació desvariaria cap a dominis que no busquin el sotmetiment i la ineficàcia de la disciplina deguda només al toc d’ordre, només a la retreta obligatòria i castigada si no t’hi presentes.
La història, per exemple, i ja és un tòpic massa repetit, era el malson del qual en James Joyce n’hagués volgut sempre fugir, i per això va ser un nòmada errant, un borratxo disciplinat com a irlandès que escrivia en anglès, poca broma, i un triomfador incomprès només en la mesura que la incomprensió obria pas a la celebritat dels pocs que se reserven la part bona d’un pastís no sempre apte ni digerible sense l’ajut dels licors d’alta graduació.
D’en Joyce avui, però, i ecric en plena tarda d’un 14 d’abril, aniversari de la proclamació de la II República Espanyola, millor que l’aparquem a la zona blava on ningú dubtarà del seu dret a quedar-s’hi, fins al proper dia laborable, segurament dilluns que ve, i que llavors se les apanyi amb el seu fantasmeig de si amb l’Ulisses va tocar cel, o sols que sigui la portalada on l’infern de les lletres no saben, no sabien, no sabran, si s’ha d’optar per república o per monarquia, ai, mesquinets meus, habitants del més enllà, de la zona d’on no s’hi regressa.
Però regressem a què enguany sí que és l’Any Estellés, i que l’hem de celebrar, i que en tenim molt més que un deure cap a aquest escriptor de Burjassot, que viu la posterioritat amb l’energia que va aplicar tota la vida a escriure versos i altres dèfícits lingüístics amb calenta veu de sàtir.
Els papers d’Estellés per fi han adquirit una finura d’estil inexplicable, a alguns moralistes de fa anys no els hi agradava per declamatori, i ara no és mal moment per a recordar-ho, sense l’ajut convuls i escanyapobres de la dreta tradicional acompanyada de l’extrema dreta amb llinatges de diccionari del qual mai no n’ha fet gaire ús, si no ha estat per a vilipendir i insultar i excomunicar la llengua catalana en tots els seus indrets geogràfics on pugui encara resistir ben viva i ser, com en paraules de Blai Bonet era, lo pus bell catalanesc del món.
Tot queda per fer, i això és una sort. Els rellotges s’aturen, tal vegada perquè no volen que passi el temps en va, i que l’arròs de la paciència no se’ns estovi. El nostre pols va fent un vol per on pot, per on sap, per on li deixen, i ens recuperam de l’ensurt, que ja sabíem que alguna volta arribaria, i que ens voldria convèncer de què estam equivocats, però són ells, amb el seu negar la història, la cultura, la memòria, la llengua i el territori, els triats per a dur, com en les vellíssimies escoles dels nostres pares i güelos, les llargues orelles d’ases, i no riurem, perquè no fa gràcia que vulguin fer, i és que ells diuen que són gent de paraula, el que estan fent, fan i faran.
Bartomeu Ribes
