Boye, per Bernat Joan i Marí

Una de les línies vermelles que no sol traspassar cap sistema democràtic (i a la qual fins i tot els sistemes autoritaris tenen un cert respecte) és la de no perseguir els advocats defensors de determinades persones, especialment si es tracta de persones amb significació o amb rellevància política. El dret a la defensa constitueix un dret tan fonamental que, no tenint-lo, tota la resta de suports que pugui tenir cada ciutadà cauen com un castell de cartes. 

Si hi ha una persona que hagi aconseguit, amb la seua feina, donar una dimensió internacional a la causa catalana, aquesta ha estat l’advocat Gonzalo Boye. Arriba a ser l’advocat del president Puigdemont a través de Jaume Asens, que el recomana a Betona Comín, germana de l’eurodiputat i conseller del govern Puigdemont Toni Comín, qui, al seu torn, el fa avinent a l’exili català a Brussel·les. Gonzalo Boye ha estat un autèntic puntal en la defensa dels drets dels exiliats catalans i, per extensió, per tant, dels drets nacionals de Catalunya. I, per extensió, encara, dels drets nacionals de les Illes Balears. Dels Països Catalans. 

En una democràcia, ni que fos per dissimular, la figura (molt incòmoda per a les clavegueres de l’Estat) de Gonzalo Boye seria intocable. IN-TO-CA-BLE. Per si no s’acaba de captar. 

Idò no: al Regne d’Espanya les coses no van així. Llegesc que l’Audiència Nacional, aquest tribunal d’excepció, finalment es decideix a processar-lo (teòricament, per blanquejament de capitals del narcotràfic, però també el podrien processar per connivència amb l’Estat Islàmic -ha defensat palestins a l’arena internacional-, per atemptat contra els valors del Grup de Vysegrad, per ofenses als cosins dels recosins de la Corona, o per allò que més convengués a ses senyories, que de possibles delictes n’hi ha un feix -fins i tot un feix de no reconeguts a l’ordenament legal europeu). Com que no poden fer res contra els eurodiputats electes Puigdemont, Comín i Ponsatí, o contra la resta de l’exili català, que tant de mal està fent a la imatge d’Espanya com a democràcia consolidada, l’emprenen contra l’advocat. Fet que acabarà de deixar-los a l’alçada del betum, però, clar, ja no els ve d’aquí. 

Què fa l’Ilustre Colegio de Abogados de Madrid, que no s’alça contra l’abús i la tirania? Què fan els intel·lectuals espanyols que encara no han signat cap manifest a favor de l’advocat perseguit políticament? Què fan els acadèmics de la RAE, mòmies feixugues i immorals, que callen com a morts? Què fan els rectors de les universitats, que no diuen ni pruna? Què fa el govern més progressista de la Història, que no envia els advocats de l’Estat a investigar els jutges de l’Audiència? Què fan els periodistes, que donen la notícia com si parlassin de la collita de taronges? Què fan els telenotícies, que no hi obren els noticiaris? Què fa, el conjunt de la societat, davant aquest nou escàndol? Es veu que n’hi ha molts que, entre el jacobinisme monàrquic unitarista espanyol i la democràcia, ja fa temps que han escollit. 

Bernat Joan i Marí