Era inevitable sentir cert temor quan vaig decidir venir a Barcelona per viure-hi (com a mínim) els propers 7 anys durant la meva formació universitària. Temor perquè des de determinats mitjans de comunicació aconseguiren fer-me creure que vendria a un terreny de batalla campal de suposats independentistes radicals. Pensava que expressar la meva opinió sobre el procés d’independència de Catalunya em podria dur problemes i que hauria d’anar amb seny de no manifestar el que pens perquè podria tenir represàlies. A Eivissa encara queda gent que creu que «aquests catalans són uns independentistes radicals». Havia rebut tot tipus d’advertències: «vés alerta, que allí si no ets independentista et miren malament», «no surtis de casa en dies de manifestacions», etc. Idò bé, després de complir dos mesos residint a la Ciutat Comtal puc afirmar que, afortunadament, estava enganyat. Barcelona és una ciutat absolutament plurinacional on hi conviuen tot tipus de nacionalitats, i sobretot, ideologies.
Som molt afortunat d’haver caigut a Barcelona en aquest 2014 tan intens perquè a Catalunya es viu un moment de convulsió política apassionant. L’ambient al carrer és fantàstic, hi ha vida, hi ha tensió, hi ha expectativa, hi ha esperança. Cada dia ens trobem amb noves notícies relacionades amb el procés sobiranista que s’està gestant que marquen els temes de conversa als bars, al metro, al carrer, a la universitat, etc. Certament, he pogut observar com tant els més joves, com els més veterans viuen un moment d’il·lusió, ja que avui, 9 de Novembre de 2014 (dia en el qual s’ha redactat aquesta carta) poden manifestar el que pensen en relació a la controvertida temàtica de la independència de Catalunya.
Ningú m’ha privat, mai, de poder expressar el que pens sobre el procés sobiranista (som contrari a la independència de Catalunya, però defensor del dret que tenen els catalans d’expressar-se lliurement). En canvi, el Govern de l’estat, sí que ha intentat privar als catalans de poder exercir el seu dret democràtic a participar en una consulta que no té cap vinculació i que només pretén conèixer el sentiment dels ciutadans. És més, s’ha de dir que els catalans són els primers interessats en saber com veim tot aquest procés des de les Balears. El 9N quedarà com una data històrica en la qual el poble es va expressar democràticament, després que el Govern intentés coartar la llibertat dels ciutadans. És cert que des d’un punt de vista legal, és probable que la consulta alternativa no hi encaixi, ja que l’Estat no ha transferit la competència a la Generalitat de consultar als catalans (art. 150.2 de la Constitució), el Tribunal Constitucional ha suspès la consulta en dos ocasions admetent a tràmit el recurs d’inconstitucionalitat del Govern sobre el Decret de convocatòria i el conegut «procés de participació» que provoca la suspensió temporal automàtica de la consulta. Això ho fan emparant-se en l’article 161 de la Constitució. Però, podríem dir que hi ha res més democràtic que permetre que els ciutadans puguin expressar-se lliurement (art. 20.1 de la Constitució)? Idò, humilment, pens que no.
En resum, el que es viu a Catalunya és un procés democràtic de consulta ciutadana i el que predomina al carrer és el debat, la il·lusió i l’esperança i no la conflictivitat que pretenen fer-nos veure alguns. No hi ha cap govern, ni cap llei que pugui aturar la voluntat d’un poble. La millor via per satisfer aquesta voluntat és la negociació, però sembla que el Govern de l’estat vol ignorar el que està passant aquí (Catalunya) i això ha provocat que els ciutadans s’hagin unit per fer democràcia. Queda clar que la fàbrica més gran d’independentistes no és a Barcelona, sinó a Madrid.
Una cosa es la ilusion, otra la realidad.