El títol ve a tomb d’una primera idea passatgera, i segurament massa estantissa, venturera de l’haver d’escriure a temps aproximadament fixat, però amb l’antelació suficient i que sigui prou tranquil·litzadora per al meu insegur i impacient sentit del deure, i sense presses, i, si pugués ser, amb la contundència que pertocaria, com si estàs buscant un raconet de les paraules on passar-m’ho una mica bé, o bastant bé, i que era la d’homenatjar en Jaume Vidal Alcover (1923-1991), manacorí que va morir a Barcelona, però el seu centenari ja ha topat amb l’edició de l’excel·lent publicació de “Poesia completa 1952-1991” (AdiA Edicions, Calonge, 2023), un rigorós exercici de posar ordre a una obra que va fer de l’escampada un volar potser massa lliure i de difícil i desenfocada observació. De comparacions i anomalies, per tant, sempre n’hi ha més de les segones que no de les primeres, com segurament jo volia expressar en el títol, una mica dispersador, això sí, d’aquesta col·laboració, també imprecisa, possible i improbable a la vegada, sobretot si ara vulgués imitar algun paper inesperat del ja més que virtual i irrepetible autor de “El dolor de cada dia”, aquell escriptor a qui ara m’he atrevit a comparar, i a correspondre, amb l’anomalia, el que va ser capaç de traduir al català A la recherche du temps perdu, el més proustià dels molts rars que ha dat la Mallorca molt catalana, aquell ell mateix a qui els ametlers li ploraven, o dit amb paraules de Miquel Àngel Llauger, un home heterodox i amb vocació d’heterodòxia, ara resistint aquest meu setge, no debades piloter i amb un fons de queixa, des de l’ultratomba on la literatura catalana n’ocupa una plaça segura i molt merescuda, i, tanmateix, repetint-nos com qui s’escolta:
Ja està tot acabat.
Ferros i ferros ja rovell a força de plorar.
Roses i roses cendra,
i cendra vella ja, cendra cendrosa,
que és una extinta font cap al no res.
Ja tot una sola ona, una definitiva platja.
La comparació és l’anomalia a la nostra mediterrània vida illenca i, per què no dir-ho?, prou aïllada dins i contra si mateixa. Des d’Eivissa, com des de qualsevol altre lloc del mapa no tolerat dels Països Catalans, el centenari de Jaume Vidal Alcover ha passat com una exhalació. D’un escriptor tan absolutista en la qualitat com ell ho va ser, se’n podria exagerar una certa egolatria que el va fer un personatge controvertit, extrovertit i introvertit a parts inseparables, com una mena d’enfant terrible a qui el rei Salomó ordena que sigui tallat en directe i que es reparteixi, igualitàriament, entre dues mares, amb perdó de la retranca intel·ligent i insubornable de Maria Aurèlia Capmany. I és que la literatura catalana també està feta d’impostures, i cada vegada està més desculturitzada, un mal, aquest, universal i globalitzador com els mercats i les vacunes , però alhora buida de les expressions metafòriques que desapareixen també, sense ni les restes clàssiques i populars que tant oblidam, amagam, no ens atrevim a ser-ne els seus hereus, perquè alguns altres voldrien que les ignoràssim, i ho sabem, des del primer parvulari i fins a l’autodestrucció o el desacomplexat genocidi d’un tots iguals i irreconeixibles, ara ja hi som al nivell més anul·lador on la banalitat i el menfotisme marquen fronteres i silencis. Però com ja va ben assenyalar, al retrat que va dedicar-li, Pere Rosselló Bover: Tot i això, l’obra poètica de Jaume Vidal Alcover en cada moment és un exemple dels corrents més avançats de la nostra lírica.
Bartomeu Ribes
