I com era allò d’estimar-ne dues? Dos amors diferents qualssevol? Era interessant… pobre idiota! Què li passaria ara?
Fiódor M. Dostoievski
L’idiota
Traducció de Josep M. Güel
El pas lector de les nostres vides és variable, però sol estar marcat per unes determinades fonyades que ens obligaran a mantenir una fidelitat i un respecte, i també una gran estupefacció, sobre alguns títols de llibres, i noms d’escriptors, per tant, que ens ben marcaren. L’idiota, de Dostoievski, en el meu cas particular, tal vegada s’enduria el premi a haver-me fet un visitador que, en realitat, voldria ser un vividor dins dels llibres que he pogut llegir, o en alguns d’ells. Esper que també això acabarà passant en el llistat impossible dels que voldria llegir, i segurament quedaran reduïts a expectatives més incertes que res altre. Però això no ha passat amb Ments preclares. El llibre dels idiotes (La Vanguardia Ediciones, Barcelona, 2024), del químicament astut, sempre sorprenent i polivalent des d’un propi punt de vista que sap també ser veu de l’amo si no en queda altre remei. I com que l’amo ven, en Monzó factura llibres que si poden ser divertits també fan sonar l’alarma de la terrible indefensió dels trossos d’àsens que com tothom fan molt l’idiota per la vida i tanmateix segueixen mig existint. Quim Monzó (Barcelona, 1952) no és ningú altre que un dels millors que s’atreveixen encara a escriure en català i poca broma sobre per què no escriu vostè en castellà, que sí que ho fa, mira per on, i seria un Franz Kafka reencarnat al barceloníssim barri de Sants, on sa mare ja li deia que aquest món és dels idiotes, no te’n facis gaires il·lusions.
Situacions idiotes, les viscudes per tothom en algun moment. Qui no és idiota sense ni adonar-se’n o quan per fi se li apareix la terrible veritat del seu propi idiotisme que li pareixia marca de la casa i era un tast de plors rialleres per al món exterior que mai no para de dar voltes i mareja i, de moment, no s’acaba?
El repàs que li fa al món de cada cantonada no té pèrdua i tampoc se n’estalvia, en les seues reflexions inflades a voltes a manera de xiclet, d’extirpar-ne i reduir-ne a l’absurd tota la insensatesa que en qualsevol moment s’hi pot respirar i patir. El tot mesclat que és un puré de no-res ens té ben rodejats i no s’ha inventat cap medecina preventiva que no hi hagi d’incorporar un cert humor, i ni amb humor moltes vegades la vida humana sembla ser vida i no el gran paradís idiota del qual disposam a totes hores, set dies de la setmana, dotze mesos l’any, i un dia afegit els anys de traspàs.
Amb idiotesa nostàlgica recordaré Idiota, de la banda de rock formada a Madrid, i que va funcionar de 1974 a 1983, i que es va fer molt famosa amb aquella altra cançó que era Sin dinero, un verdader manifest per a quan ja no hi ha rock&roll. La banda era Charol, fixa’t quin nom més idiotista pels anys aquells tan remoguts i ara ja trets de context, gairebé ni convidats als exercicis espirituals de la mala memòria que no va sebre, ni de retruc, canviar el món, i així estam.
Bartomeu Ribes
