Rectificar era de savis, perquè els savis se solien equivocar. La major part dels savis eren homes, mascles, i la característica del gènere només servia per a confirmar la sospita d’unes equivocacions que algun dia haurien de rectificar-se o, com a mínim, corregir-se de la millor manera.
Una pàgina immaculadament en blanc i, per tant, buida de rectificacions, de propostes d’esmena sobre el comentari anterior, o la filera de molt pareguts que se’ns puguin acudir.
Canvi de paradigma, o de pell, o de sexe, si la transcendència de la qüestió bé s’ho val, i no hi ha dubte que hi feim tard.
De quan ningú era perfecte, ni per la mitja, ni per la part de baix de tot, qui se’n recorda actualment? S’ha de llegir, i no viure tant de les rendes de l’abús, i pos a la banda sonora que estam sentint, aquella cançó que feia, per a qui no en recordi la lletra: Usted abusó, sacó provecho de mi, ¡abusó!
S’ha de llegir molt, pensar molt més, i ni així, ens posarem mai al dia de com s’ha complicat tot des de diferents i ensiulatadors punts de vista. A Eivissa es deia, ja no sé si tant: estàs ensiulatat!
Però tornem al text que m’ha dut a ser on ara em trob, i gràcies al qual m’he amollat en consideracions potser inofensives, tot i que fan referència a verdaders xocs de la civilització que encara no hem paït amb la necessària estimulació que els canvis obligats acaben establint a un molt llarg termini.
Elisenda Julibert (Barcelona, 1974) és l’autora d’un llibre trescador i planificat amb consciència d’estar fent un clar paper de polèmicament molt actual, i profitosament enriquidor en les seues resolucions dels temes tractats, amb aclaridora i revisora contumàcia: Hombres fatales. Metamorfosis del deseo masculino en la literatura y el cine (Acantilado, Barcelona, 2022). Vuit treballs que inclouen una introducció abracadabrant sobre la història feta art, en aquest cas la que a partir del mite de l’Antic Testament, sobre Susanna i els dos vells, amb quadres de Veronese, Tintoretto, Rubens, o la pujada en graus i terriblitat d’Artemisia Gentileschi, va escampar i continua, d’alguna forma, atrapant-nos i fent-nos ser-ne còmplices, lectors i voyeurs a la vegada, devots alumnes d’allò que no se’n sap ni se’n contarà el suficient.
El llibre li treu les puces, i també les escloves i els ossos a una munió d’autors sempiterns i suposadament modèlics (Prosper Merimée, Marcel Proust, Gustave Flaubert), en el llegat confabulador de la nostra cultura, segurament molt i massa occidental, que per fi xoca de morros, i no crec quje sigui un simple auto de fe a resultes del me too que ve de Hollywood, o de la controvertida, i molt espanyolament parlamentària, llei del sí és sí, no és no.
Les paraules dels llibres, per a sort de la nostra tan captiva fantasia dels models patrocinats com a desig pel sistema capitalista i adjacents, són també imatges, i Buñuel, Hitchcock, Billy Wilder i Stanley Kubrick, gràcies a l’autora d’aquest llibre, no només de denúncia feminista en temps de pandèmies, van de la maneta cap al desguàs de la llei del sexe que Sigmund Freud va capitalitzar com a enyorança del membre masculí en erecció que voldria ser perpètua i, ai las, tot arriba que s’acaba, i no només les dones ho saben, ho sabien, ho sabran.
Bartomeu Ribes
