Rellegint el magnífic assaig de Maurici Serrahima titulat Dotze mestres, em ve la reflexió sobre la importància de determinats personatges en determinats moments històrics i en contextos culturals concrets. L’evolució de la cultura -i de la Història, en general- compta amb una llarga onada, i no s’entén sense contextos socials molt amplis, que involucren moltes persones. Però, en cada moment, hi ha persones concretes que fan el clic dels canvis, que obren la llum, que, sovent només amb un gest o amb un conjunt d’obres, marquen les diferències.
La Renaixença catalana no hauria tengut la força que va tenir sense el doll torrencial de paraules que emetia Jacint Verdaguer. Sense l’exuberància literària de Verdaguer, què hauria estat el nostre renaixement literari? No ho sabem. Verdaguer, per descomptat, forma part dels mestres inqüestionables de la nostra cultura. Què hauria set de l’evolució posterior sense Joan Maragall? I de les avantguardes, sense Salvat-Passeit? I de la consciència a la postguerra, sense Salvador Espriu? Són preguntes extemporànies, perquè tots varen deixar marca perenne, i, per tant, no sabem com seríem ara en conjunt si no els haguéssim tengut. Què seria de la nostra llengua, vehicle per a qualsevol àrea del coneixement, sense l’obra de Pompeu Fabra?
A l’illa d’Eivissa el clic cap a la modernitat i l’autocentrament cultural el va fer Marià Villangómez. Fins a Villangómez, allò que teníem eren mostres de Renaixença tardana, local, una mica folklòrica i bon punt esfilagarsada. Villangómez, decidint escriure en català unificat, en un català perfectament fabrià, i fent-hi poesia plenament adaptada al seu temps, va posar en hora el rellotge de la nostra llengua literària i, per afegit, de la nostra cultura. Es tracta, per tant, d’un mestre a l’alçada dels descrits per Serrahima.
