Hi pensava que hi havia de pensar. Ja hi havia pensat abans. No tot ha quedat endarrere amb el canvi d’any. Solem fer voltes sobre un mateix punt, i insistim com maníacs. Segur que molts altres han fet el mateix que jo i presumeixen, en canvi, de saber callar, i fan molt bé, però avui jo no podria deixar córrer la tinta malaltissa del teclat que taca amb lletres negres la blancor que m’hi fa tornar a pensar amb ràbia i tot una altra volta.
Gener, final de gener, gener de sant tornem-hi a recordar Manel Marí. L’hivern compacte que no arribava i que ja hi és de nou a la seua trona de particular incompareixença, molt sovent afluixada pel canvi climàtic que la trama Trump i els seus no toleren, en horaris de capitalisme ferotge, de l’estil més pur i dur, com el que promouen arreu, i a les nostres mediterrànies latituds, per descomptat, també.
El poetes moren en lluita contra la realitat tragicòmica que els envoltava en un determinat i molt especial moment. Però la lluita era llarga i venia d’una introspecció global en els assumptes més propis, els quals, com ja havia profetitzat Miguel Hernández, comunicaven amb el cor.
El ritme del cor pot ser frenètic i emmudir enmig del silenci que clama a crits i no pot parar. No en sap, de parar-se. No s’hi havia avesat mai. I, finalment, l’obligada parada, però de no parar mai, com els poemes que s’havien d’escriure i que, de fet, varen ser escrits. La poesia no és exactament com la vida, però s’hi vol semblar i s’hi confon com en un mirall de meravelles, que també podrien ser les d’un parc d’atraccions on la innocència juga al desesper i a la mentida més monstruosa.
Com en el poema titulat d’uns trossos del mirall del fat, i que Enric Casasses li va dedicar a Manel Marí, en el seu últim llibre Marramaus (Edicions Empúries, Barcelona, 2023), i en copiaré els quatre versos que l’acaben, i visca la vida, estimades germanes i germans:
i de sols a sols tots dos
parlàvem, com si tot fos
mortal i immortal alhora,
i el temps passava per fora
O passava que el temps, ja ni passava, i ens provocava cada vegada més, fins a la convulsió de la paciència, de la consoladora tranquil·litat d’escriure en pau i resistir els temporals i tantes minves de gener com hi pugui tornar a haver, i que n’hi hagin.
Bartomeu Ribes
