Vivim una mica dels mites, tant sí com no, encara avui. I ho feim a remolc del passat. Però ho feim com si ens evadíssim del nostre present carregat de normalitats, ben sovent massa poc il·lustre i embroncat fins a la zona on se li podria dir de interés, per fer-ne un símil cinematogràfic que la clava on l’espant va ser massa i això costa de materialitzar i de pair sense la nàusea que du al vòmit i al fastig existencial. Perquè sempre el passat ens carrega de dubtes, i de tants de dubtes no se’n pot sortir amb el pensament rebaixat al zero, o amb un estil d’aficions i d’afinitats sempre favorables al reu que va ser condemnat i que no va poder salvar-se’n ni amb la intercessió de la voluntat que, quan arriba, ho sol fer fora de plaç.. I això que no hi creiem, i sí que, tanmateix, hi creiem una mica, en els mites, i en els miracles inexplicables, a pesar de tot i d’haver-nos aficionat a no creure, arribats a aquestes altures de la sessió, en pràcticament res. Però no creure en res és massa artificial, i ho sabem i no hi volem pensar, perquè així ens evadim millor de les responsabilitats i d’algunes impertinències del destí considerat com una mala forma, tal vegada sense gaire fons, de les belles arts. Ara pareix que em torna a venir al cap el paper bíblic de la serp, de la serp combinada amb el maligne de les metamorfosis que un ser totpoderós decidia de manera sagrada, i en triava la serp com a mitjancera dels problemes que tendrem, perquè sempre en tendrem d’alguna mena, de problemes, els humans, els massa humans, i això ho diu l’inconscient que no existeix de manera categòrica i comprovable, sobretot a la cambra de les disseccions que va reinaugurar el psiquiatra Tosquelles, natural de Reus i finat a Granges-sur-Lot, carn i ànima d’exili. I, per tant, de incomprensió. La incomprensió que rep per part nostra la serp, la serp que ara ja són moltes serps, i que va arribat a Eivissa, on el fang, on la terra, als nostres peus, mai no n’havien conegut ninguna. Com no podia ser d’altra manera, ho va fer en el període de la nova era geològica que estam vivint: l’antropocè. L’impacte de l’activitat humana sobre la terra és tan extraordinari, tan enrevessat, tan incompetent de cara a plantejar-nos un brot de futur, una floreta polida de la improbable solució feta amb idees sanes i, tanmateix, enyoradetes i condretes, que la sensació d’apocalipsi s’ha sabut agermanar, mira tu quina casualitat més ase, amb la banalitat fatxenda de qui ni sap ni contesta, ni vol saber, ni mai -per què?- contestarà a res de res que li preguntis.
Munts de intel·ligència artificial i serps a les Pitiüses. M’estic cansant d’haver de posar tantes trampes i no morir d’èxit a la vegada. Quina involució, quin desprestigi de la naturalesa en el moment de caure en mans de l’amo del corral que va tancar per sempre el Paradís Terrenal i les seues posteriors filials de còpia dolenta o mig boneta, però còpia al cap i a la fi, i, per tant, mala còpia.
Bartomeu Ribes
