En un món de soledats com el nostre, llegir un llibre de poesia podria ser estar una mica amb qui l’ha escrit. Dic estar-hi i, per tant, coneixe’l, prendre-li les mesures del pensament, supos que a vol ras del nostre fer lector més íntim, i per això sense perspectiva ni distraccions externes que ens facin perdre l’objectiu, tal vegada la conseqüència, d’allò que només ens transmet el text que estam llegint. Però mai no és tan fàcil el fer com el desfer, i molt poques vegades es llegeix com es viu, o com es voldria viure, o com la lectura que estam duent a terme ens aconsella que ho facem, sense subterfugis, i la pilota del partit se surt del camp i es perd com l’esperança de guanyar de l’històric Alcoià, ja ho recordareu, amb 10 gols que li havien fet, i demanava pròrroga.
Però no és tan fàcil, repetiré l’esbruf que m’ha sortit per encetar quatre paraules sobre Paratges habitats (Nova Editorial Moll, Palma, 2022), el darrer llibre de versos que Josep Marí (Eivissa, 1948), mestre i figura de tots conegut i estimat, ha per fi decidit d’entregar al món lector, que bé existeix a la part una mica més oculta de la realitat irreal, potser illenca i massa nostra, la que ens desconcerta i alhora ens desgoverna, amb les restes del paisatge que permeten lleis banals i avorriments i cansaments i tants d’altres conflictes, bèl·licament sentimentals i tot, si ens ho proposam.
El coneixement d’un mateix ja s’aconsellava a la cova del temps on viu i mor l’oblit. Els clàssics manen, tal vegada gràcies a la dispersió de la pròpia veu, la qual fàcilment serà pìntada, de camí cap a la felicitat, un reducte que el poeta Josep Marí entotsola i arreplega com el lladre el seu botí.
L’alegria del món cap tota als ulls
i encara al vers, si el vers tempta fortuna.
Quaranta-un poemes escrits en els marges amples de cap a dues dècades, les que són de mal precisar en l’escapatòria contínua del present d’ara mateix. I què és el temps, sense l’esforç imponderable, insubornable, imprecisable, d’un nou llibre de poemes que no s’acabaria d’escriure mai del tot si no se li posa el punt final, el tan perseguit punt final que no és cap mala companyia?
Ara em dius vine, i vinc,
i em tens extasiat,
com si fossis una mamant desconeguda.
Amb un pròleg exemplificant i ben afinat, que du la signatura de Damià Pons, i una nota del mateix autor dels versos, la qual ens il·lustra del que trobarem sense ambigüitats i amb lletra que voldria ser molt clara i potser tampoc no ho és, ni ho pot ser tant: Paratges habitats acull alhora una versificació lliure, no exempta del tot del ritme que la poesia, segons el meu parer, reclama, i formes contingudes o nues, amb rima o sense, i amb eventuals combinacions sil·làbiques dels versos que poden recordar ignotes estrofes.
Josep Marí, i no importa haver de dir-ho les vegades que calgui, després del cicló Villangómez, de qui en va ser segurament el millor deixeble, és el nostre homenot que viu, que estima i practica la vida, que viatja, escriu i pinta, tal vegada sense seguir aquest exacte i complicat ordre verbal, a l’hora que s’hi posa quan ell vol, quan ell sap, quan ell pot.
Dir aquest silenci seria dir-ho tot.
Seria dir la breu felicitat,
la veu del món, la música callada que m’arriba
a cau d’orella, com un presagi íntim d’harmonia.
Bartomeu Ribes
