Recurrentment, els tribunals tenen tendència a ficar-se en qüestions que afecten l’autonomia universitària. Just abans de la realització de les últimes Proves d’Accés a la Universitat, va ser el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que va decidir ficar-hi cullerada. Amb la maldestresa habitual, els jutges d’aquest tribunal varen advertir que el fet de poder-se examinar en espanyol no havia de ser “per defecte”. Que això de passar a tothom els qüestionaris en català i només donar-los en espanyol si l’alumne ho demana (de l’occità-aranès ni se’n recorden, no fa falta dir-ho) no podia ser. I que se’ls havia d’oferir alhora en les dues llengües oficials (quan, a Catalunya, com tothom sap menys els jutges, de llengües oficials n’hi ha tres).
Les universitats, en atenció a la seua autonomia, a l’autonomia que els consagra la sacrosanta Constitució espanyola (que els jutges sembla que obliden sistemàticament), varen fer com sempre: oferiren els textos de les proves en català i, si algun alumne ho demanava, els els passaven en la llengua oficial que volguessin (occità o castellà).
De fet, no arribaren al 5% els alumnes que optaren per examinar-se en espanyol. Però això no té cap importància: legalment, un sol alumne que ho demani hi té dret. Com, legalment, un sol ciutadà que passi pel jutjat i vulgui ser íntegrament atès en català també hi té dret, tant oralment com per escrit.
Tenint en compte que la seua intromissió no podia modificar res, per què, idò, els del TSJC varen posar-se per enmig? La respota crec que resulta ben clara: es tractava de marcar territori. Com fan d’altres animals territorials, els humans (que som un animal eminentment territorial) tenen tendència a marcar territori. Així, els del Tribunal Superior recordaven a la bona gent de les universitats que estan vigilant, que hi són i que no perden calada. I, ai las!, que tenen poder per fer-los passar un mal tràngol, només de proposar-s’ho. Que ells vagin per un cantó i la societat vagi per un altre sembla que no els preocupa gaire. A ells, vull dir.
Entenc que el critica vosté doncs, no es la medida en si mateixa, sino que els jutges es van quedar curts i tambe haurian de defensar els parlants d’aranés davant els totalitaris pancatalanistes.
Ha oblidat vosté (com sempre fà quan no li va be) que el jutjat va demanar que no sigui l’alumne qui demani s’examen en la seva llengua, sino que se li ofereixi totes ses opcions directament. Cosa que no ha fet la Generalitat, i estava ben tirada sa medida, perque venia a defensar als pobres al.lots de ser assenyalats pels fanátics que controlen ses institucions catalanes.
Deixin d’una vegada, de imposar a sa gent el seu somni identitari fictici!! Es castellà es tan llengua propia com ses altres, a Eivissa, a Barcelona o a Valéncia…No necessito manipular la realitat i la historia per saber qui som i d’on venc.
Chapó.
Perquè els jutges defensassin l’aranès n’haurien de sebre, per començar. Jo madeish parli aranés. N’aprení en auer responsabilitats en Catalonha e tostemps l’empleguè (en exclusiva) as mies intervencions a la Val d’Aran.
Ja, ja, ja… el aranès es como hablar catalán, pero borracho.
molt ben dit
Bernat, como siempre, no defraudas ; una vez más provocas vergüenza ajena . Te he sufrido de «profesor», por que de maestro, «res de res» , y ahora de todólogo del odio. Enhorabuena ; has llegado a ser tu peor versión posible.
Felipelotas i Miki, l’aranesa es una varianta de la lenga occitana, oficiala a Catalonha. Una lenga gloriosa, en qué escriguèron los trobadors de l’Edat mejana, al capdamunt de la civilizacion del moment. E vosautres sètz unes xenofòbs e unes ignorants. Me sap grèu per vosautres.
Miguel Ángel, cuida’t el solc al cervell. Hi ha psicoteràpia per arreglar-ho. I rep una salutació d’allò més cordial.