Tant de temps endarrere com el 1290, unes basses properes a la vila d’Eivissa feien pudor. La gent es queixava de la metzina gasosa que emanava d’aquells dipòsits d’excrements humans i altres detritus i que el vent escampava arreu. Els pagesos de ses Feixes buidaven periòdicament les basses per afemar les terres, però mentrestant la ferum no era, pel que diuen els documents, tolerable.
Intolerable és que… Quants? Més prop de mil que de cinc-cents anys més tard, la pudor de merda continuï essent motiu de queixa, d’insomni, de mal de cap i de despesa elèctrica perquè el gas viscós força a tenir les finestres tancades i l’aire condicionat en marxa nits i dies.
La seqüència de modificacions en la gestió dels detritus humans produïda des del segle XIII fins avui dia té, evidentment, alguna errada important. Una errada que fa que les queixes de 1290 siguin les mateixes que les de 2018. Magnífic!
No sé quan costaren de fer les basses de prop de Vila que feien pudor el 1290. Tampoc no sé quant d’esforç s’havia d’invertir per omplir-les, buidant pous negres i altres dipòsits temporals d’acumulació d’excrements repartits per les cases urbanes. A la pagesia la cosa era diferent, no s’acumulava tanta matèria que emanàs pudessines massa molestes.
Les nostres incapaces depuradores han costat i costen molts de sous, diners, duros, euros o com li vulgueu dir; molts. Fan pudor i, pitjor, desbordades com estan, arrien a la mar, el raig espès de detritus tal qual els arriba. Jo ho he vist i sentit allà, a s’emissari, un de tants tubs submarins des dels quals embrutam la mar, la nostra mar, amb la nostra merda.
La relació entre la inversió econòmica feta en les basses a l’aire lliure del segle XIII i la seua eficiència com a sistema d’evacuació de detritus, resulta ser igual o millor que la relació inversió-eficiència de les nostres depuradores. En resultat: pudor i contaminació marina. Enhorabona.
Antoni Ferrer Abárzuza
