En aquesta casa duim gairebé dos mesos sense comprar verdures. Tot i que fa anys que faig hort, no havíem apostat mai tan fort per la sobirania alimentària com enguany. Entre que els preus dels aliments frescos estan pels núvols i que l’hort ha avançat molt bé i aviat, gaudim de les hortalisses que produïm a casa exclusivament.
Sé que això és un miratge perquè ara mateix no tenc cebes, per exemple, i en necessit per fer la conserva de tomata. En dues o tres setmanes segurament ja n’hi haurà per collir, però molt possiblement hauré de comprar-ne per poder empotar la salsa que guardam per menjar a l’hivern. Les tomates se m’acumulen al pedrís de la cuina i no podré esperar gaires dies més si no vull ficar-les a la nevera (les tomates no es guarden a la nevera, perlamordeDéu) o congelar-les senceres, un truc que em va donar una majora a una xerrada que vaig anar a fer a un poble de l’illa i que, com totes les xerrades, acaba parlant de pagesia, horts i la vida d’abans.
De totes maneres, tot i que l’objectiu de ser autosuficients està completament descartat, sí que és cert que el fet, almenys, d’intentar viure únicament del que l’hort d’estiu ens dona està sent un exercici de creativitat fabulós. Estic gaudint molt de l’experiència i he tornat a remenar llibres de cuina que tenia abandonats per mirar de saber com treure profit a tanta tomata, pebrera, albergénia i carabassí. La meua ment demanava a crits sortir una mica de tanta rigidesa i monotonia i crec que de la necessitat en sorgeixen sempre propostes interessants. Així m’ho he pres, com un repte: baix a l’hort, mir i em pregunt «què faràs amb el que tens, Marina?»
Per exemple, avui per dinar, he preparat una mena de quiche de carabassí i les seues flors. Simplement he tallat el carabassí a cintes amb un pelador, l’he posat amb una mica de gràcia damunt un motlo folrat amb pasta brisa juntament amb les flors tallades per la meitat i, per damunt, hi he abocat uns ous batuts amb sal i pebre, una mica de llet (nata també valdria) i formatge feta esbocinat amb les mans. Per acompanyar aquest àpat, he fet una amanida de xíndria i tomata ben madura amb formatge feta (és el que tenim dins la nevera i hem de gastar-lo), alfàbega i fulles de menta ben picades. Es trempa tot bé amb un bon raig d’oli d’oliva, vinagre de Mòdena i sal i ja tenim una ensalada perfecta per acompanyar la quiche d’estiu.
Amb els carabassins tendres també hi prepar ensalades. Molta gent no ho sap però els carabassins es poden menjar crus i casen molt bé amb formatges i fruits secs. M’agrada tallar-lo en rodanxes molt fines, com si fes un carpaccio, col·locar-les en un plat gran i, per damunt, posar-hi unes tallades de Comté, unes tomates seques tallades a bocinets molt petits i rematar-ho amb uns pinyons i oli d’oliva.
Amb les tomates també he après a fer diferents tipus de pastissos i tartaletes o cassoletes, sobretot amb pasta de full. Sempre en tenc dins la nevera perquè és una opció molt pràctica per quan no saps què fer per sopar qualsevol dia entre setmana. Hi ha mil i una possibilitats per construir un plat saludable, nutritiu i deliciós en un moment. Amb els cirerols (les cherry) hi faig una tatin, que consisteix a col·locar-lossencers trempats amb oli i sal al fons d’un motlo rodó i tapar-lo amb una làmina de pasta de full, enfornar-lo i, una vegada cuit i refredat, donar-li la volta damunt un plat, decorar-lo amb unes fulles fresques d’orenga o alfàbrega i a gaudir. Si no vull haver de jugar-me-la donant-li la volta a un pastís, prepar una tartaleta plana que consisteix a estirar una làmina de pasta de full, untar-hi una mica de
formatge crema barrejat amb herbes aromàtiques al gust deixant dos centímetres per banda i, per damunt, col·locar-hi dos o tres tomates tallades a rodanxes molt fines i unes quantes anxoves. I voilà, un altre sopar llest en un tres-i-no-res.
Amb les albergénies i les pebreres no som tan creativa, ho confés. Al final les faig torrades o escalivades i les aprofit per fer coques. Això sí, el meu fill no perdona que hi hagi albergénies i no n’hi faci d’arrebossades. Les tall en rodanxes, les sal perquè treguin l’amargor i les pas per ou i pa ratllat. Les fregeix amb oli ben calent, les deix refredar damunt un paper de cuina perquè escorrin l’excés d’oli i ja tenim un entrant o un acompanyament ideal. Si aquell dia hi ha salsa de tomata descongelada o acabada de fer, en petit demana fer-se pizzetes i, amb una cullera, escampa una mica de salsa de tomata damunt l’albergénia arrebossada i remata l’obra amb una mica de mozzarella ratllada. És un gurmet, com sa mare. Orgull!
Una altra verdura que hem sembrat enguany, però que encara no ha començat a produir fort, és la mongeta. En tenc per guardar i per menjar tendra. I tot i que res no supera un bullit de patata i mongeta, he de dir que prepar una ensalada boníssima de mongeta seca amb pesto i col kale saltejada amb carabassí. La nit abans deix les mongetes en remull i les bull al dia següent (també les podeu comprar de pot). En un morter prepar un pesto que du fulles d’alfàbega, pinyons, all, sal, pebre i un bon raig d’oli d’oliva. En una paella salteig la col kale (només la fulla, el tronxo per a les gallines) amb unes rodanxes de carabassí i una mica de sal. Res, un minutet perquè quedi al dente. En un bol mescl les mongetes cuites amb el pesto, la kale i el carabassí i remat amb un raig de suc de llimó. Un altre platàs d’estiu en un moment.
“I per a postres, Marina?”, us estareu preguntant. Les postres les deixam per a la propera setmana, que teniu deures. Bon profit!
