Em sorprenc a mi mateixa, meravellada, davant la vida que embolcalla una simple llavor. Dit així sona, potser, una mica “new age”, però no puc evitar sentir aquesta fascinació per aquest mecanisme que conté en si mateix el potencial de convertir-se en aliment sota l’adequada dosi de sol, terra i aigua.
Cada vegada que obr un meló, una xíndria o una carabassa contempl durant una estona les llavors que esperen dins el fruit a ser germinades de nou i aprofit, a més, per guardar-ne unes quantes. Les rent, les deix assecar i després les fic dins unes bossetes diminutes de plàstic hermètiques que guard en una capsa de fusta com si d’un tresor es tractàs; una capsa que tenia com a destí guardar bosses de te i que vaig rescatar d’una pila de brossa perquè me’n vaig enamorar quan vaig percebre en què podia convertir-se: exactament igual que les llavors que custodia. A dins hi ha llavors de diferents varietats de carabassí, carabassa, tomata, bleda, mongeta, albergénia, flors mel·líferes i un caramull de somnis a punt de fer-se realitat quan esclata la primavera.
El meu paper, com a aficionada a l’hort i a la jardineria, és oferir les condicions adequades perquè aquestes llavors brotin, donin fruit i tornin a la terra de nou en un cicle vital infinit. Perquè a la natura res té principi ni final; no hi existeixen la vida i la mort ni altres dualitats: tot forma part de l’eternitat i la infinitud. D’això en parla Thich Nhat Hanh al seu llibre La mort és una il·lusió:
«Si visites França el mes d’abril no hi veuràs cap gira-sol. Però al juliol, la zona que envolta Plum Village es cobreix de gira-sols. On són els gira-sols el mes d’abril? Si visites Plum Village a l’abril i observes els camps atentament, hi veuràs els gira-sols. Els agricultors ja han llaurat la terra i els han sembrat, i els gira-sols estan esperant una condició més per poder revelar-se: el bon temps de maig i juny. Els gira-sols ja hi són, però encara no s’han manifestat per complet».
Des de la nostra visió occidental veiem la mort com el final de la vida, però el pensament oriental no-dualista ens convida a reflexionar sobre com ens relacionam amb tot el que ens envolta. Qualsevol persona que es dediqui a la terra o a criar animals sap que hi ha un cercle que mai no es tanca: quan les plantes moren, passen a la pila de compost per convertir-se en matèria orgànica per a les pròximes sembrades. Els fruits que s’han fet malbé o les seues restes després de menjar-los, solen també alimentar els animals de la casa i els converteixen en fems que abonarà els camps. Res no mor si som capaços d’adoptar aquesta mirada no-dual del que consideram vida i mort.
Mir des del balcó de casa l’hort, que agonitza per les elevades temperatures d’aquest mes d’agost que estam a punt de deixar enrere. Les tomateres s’han assecat gairebé per complet, les fulles de les carabasseres tornen marrons i algunes pebreres tenen taques pels crems de la radiació solar. Això contrasta amb la verdor de les mongeteres i dacses que vaig sembrar fa poques setmanes i la lluentor de les cols i els bròquils que han començat a despuntar entre tants d’ocres i esperant, com servidora, que arribin dies més frescos.
Obr la capsa de llavors i hi busc la bosseta que conté les bledes multicolor i les faves. Perquè dins la llavor ja hi és el fruit. I no només el fruit, sinó tota la intel·ligència, la saviesa i la il·lusió de totes les generacions que els han cultivat abans que jo. Ho veis? La mort no existeix. Com diria Thich Nhat Hannh “és una continuació”.
