ON SEMPRE!, per David Setbetes

Tot va començar un dia qualsevol, fa molts d’anys

Aquell dia, un dilluns laborable, posam per cas, un camió va descarregar un munt de runes de la construcció a un punt determinat de l’Abocador, allò que els políticament correctes defineixen com a Planta de Transferència i els més nostàlgics com a «Es Vertedero».

A aquella primera tona i mitja de restes de ciment i guix, fustots amb claus, alguna llauna, trossos de formigó armat esmicolat i uns quants tigres esquerdats i encara amarats de certa brutor car ningú s’havia molestat de fer-los net -per què fer servir lleixiu si ho acabaran de rompre i au!-, s’hi van afegir d’altres camionades, de manera que aquell plujós final de març Formentera inaugurava oficialment les bases d’un punt geogràficament definit on dur allò que molesta de les obres i que abans d’aquest dia D es deixava alegrement d’amagatotis en algun raconet del bosc, que entre tants de pins i savines tampoc és que molestàs tant, que amb quatre dies les mates ho tapaven i les sargantanes hi trobaven una nova llar ideal.

Calia, però, ser moderns i sostenibles, i sempre és millor dur tota la merda al mateix lloc que no escampar-la per allí, que els turistes, aquells gorrins sense escrúpols que umplen els nostres arenals de llosques de tabac i tampons usats, es podrien disgustar si trobassin un tros de bloc esmicolat tot passejant per la pineda.

La cosa és que la cosa va funcionar i els formenterers ens vam civilitzar. Ja no ens avergonyíem de les nostres porqueries; un parell pagès de saques, una cridada a Transportes Mayans i tot a l’abocador per un mòdic preu i sense cap mena de remordiment.

Durant dies i setmanes i primaveres i anyades de bon vi i declaracions de la renda d’aquelles que se’n guardarà prou el gestor que em surti a cobrar si no vol acabar ‘cobrant’ ell, el munt de matxaca provinent de reformes vàries i hostalets transformats en Five Flowers va anar fent-se gran.

Els vesins des Cap el miràvem orgullosos, i els virots, des de l’altiplà, el contemplaven amb enveja, creixent pam a pam, jornada a jornada. En el fons, tant uns com altres, formenterers i gent de bé, vèiem amb ulls paternals i emocionats com aquella muntanya, gairebé serralada, anava guanyant volum i guiava els nostres esperits en pro del lema que retronava cada volta més fort pels carrers de sa Raval, ses Roques o la Mola i es corejava amb força etílica a les tavernes del port de la Savina i als antres reggaetoneros des Pujols: “Make Formentera Great Again!”.

Per fi rics i pobres, peluts i pagesos teníem un objectiu comú, un hereu al qual alimentar amb les despulles d’allò que ens sobrava, una llavor germinada fruit de la destrucció de parets velles i edificis antics que floria i assenyalava l’horitzó vers les Amèriques sota el vol dels gavinots.

Érem feliços. Però la felicitat d’uns, ja se sap, genera la gelosia d’altres, i no gaire lluny de la nostra pàtria Pitiüsa, a un braç de mar al nord, els barbamecs mallorquins observaven amb odi i recança el nostre progrés i confabulaven per destruir-lo.

Una nit ventosa sense lluna, un comando d’aquells fills de satanàs s’escolà per les faldes de la nostra muntanya màgica amb un grapat de garrafes de benzina i torxes per a recrear l’infern. Van ser dies durs, jornades d’angoixa en què l’abocador escopia pipades gegants de fum demanant auxili, agonitzant enmig del magma ataronjat de la combustió premeditada.

Però Déu nostre senyor escoltà les pregàries del poble i feu baixar els àngels del firmament. Equipats amb cascs, màscares, destrals, camions ensirenats i potents mànegues, aquests àngels moderns vestits de bombers lluitaren dia i nit sense pausa fins a obrar el miracle i apagar les flames generades pels dimonis escuats, que fugiren covards entre la boira del seu fracassat conat.

La victòria fou celebrada per dies i no foren pocs els infants que nasqueren fruit de les nits de goig que succeïren aquells fets històrics.

… Però a Terra Porca encara no havien dit la darrera paraula, i els polítics del seu infame executiu no aturaven en l’afany de maquinar el cop més dur que podia rebre la nostra pacífica societat.

Fou així com aquest passat dijous desembarcaren a la nostra illa i les seves esquerpes figures es dirigiren amb traïdoria fins a la porta d’entrada del petit paradís on creixia, aliena als seus maquiavèl·lics plans, la nostra sagrada serra.

En escassos minuts se les enginyaren per barrar el pas dels pobres transportistes amb les seves ofrenes, i aprofitant la presència dels mitjans, que havien acudit allí enganyats amb la promesa de bones notícies, declararen la clausura de la muntanya i multes de més de tres-cents mil euros a tot aquell que gosàs contravenir les seves injustes i forasteres lleis i s’atrevís a alimentar amb un sol gram de runa la terra promesa situada més enllà de les seves esquenes.

Arribats a aquest punt, jo us deman, formenterers: Hem d’agenollar-nos davant l’agressió perpetrada per aquest Govern indigne? Qui són ells per dir-nos què hem de fer amb la nostra merda?

Ja és hora de parar-los els peus!
Que sàpiguen d’una vegada que n’estam farts de celebrar l’u de març. Nosaltres no som ni ens sentim ni mallorquins ni balears. N’estam farts de malviure sota el seu jou essent tractats com a ciutadans de tercera, menystinguts, espoliats els nostres sous perquè un grapat de gonelles s’umplin les butxaques i els pots de Colacao o se’ls gastin al Rasputín de torn mentre prometen reformes de somriure fals que mai arribaran.

L’enveja els corroeix perquè saben que nosaltres fem millor la sobrassada, que les nostres ensaïmades tenen aquell punt de tendresa i dolçor que les seves mai tindran, i que el nostre amor per la nostra terra perviu i perviurà mentre que ells fa temps que es van vendre l’ànima i la parcel·la als kartoffen de pell cremada!

Ens odien perquè veuen que els formenterers de les pedres en fem pans, i saben que amb el nostre esforç, col·lectiu i abnegat, en un parell d’anys aconseguirem que la nostra muntanya sigui més gran i ufana que aquell grapat de pedrotes sense ordre ni gràcia que anomenen serra de Tramuntana.

Diguem NO al seu espoli. Trenquem les cadenes i cridem ben fort als quatre vents que la nostra muntanya ningú ens la mourà, que la nostra muntanya es quedarà ON SEMPRE!, i la continuarem alimentant amb els nostres detritus, i els sous que ens pretenen manllevar amb el pretext de falses sancions i d’altres fal·làcies, ens els gastarem en poblar la nostra beneïda serralada de canons de neu artificial i remuntadors i tele-selles que faran tremolar a la mateixa Baqueira.

Així, el mot desestacionalitzar prendrà legítim significat, i la pobra gent formenterera que durant l’hivern es veu obligada a migrar a Mèxic o Tailàndia per manca de feina a la nostra illa, veurà com pot treballar tot l’any i tenir una vida digna, i els germans eivissencs i menorquins seran convidats a gaudir de la nostra neu amb descomptes en el forfet de temporada i les millors taules al nou hotel de la cota 2.200 amb vistes privilegiades al solpost i un nom en estranger que atraurà els esquiadors més selectes dels cinc continents: ‘‘The Vertheder’’

A refotre, mallorquins. No sabeu pas amb qui heu anat a topar!

Per David Setbetes