Viure i sobreviure no són el mateix, ni de bon tros. Fa massa temps que l’illa d’Eivissa i Vila van deixar de ser un lloc per viure a ser un lloc a on la majoria de les persones l’únic que podem fer és sobreviure. Si treballes quaranta o més hores a la setmana i necessites quasi tres quartes parts del teu sou per pagar el lloguer del teu sostre, o més de quinze anys de sou íntegre per comprar-te una casa, no ets una persona lliure, ets un esclau del sistema; si necessites el cotxe per fer quasi qualsevol gestió i, així i tot, és molt probable que facis tard a fer-la, no ets lliure, ets esclau del vehicle privat; si a la nit no pots dormir perquè el soroll t’ho impedeix no ets lliure, ets esclau d’un model turístic que no està pensat per millorar la teva qualitat de vida. I els esclaus no viuen, sobreviuen.
El tòpic que diu que a Eivissa som rics perquè tenim una gran qualitat de vida fa temps que ha deixat de ser una realitat i no és més que un somni utòpic i nostàlgic d’un passat que fou real però ja quasi oblidat. El cert és que la nostra ‘qualitat de vida’ llegendària es va quedar pel camí que va anar de ser la primera comunitat de l’estat en renda per habitant fa uns quants lustres a estar per sota de la mitjana, i aquest procés produint-se mentre han anat batin rècords anuals de visitants i ingressos per turisme a la vegada que baixava el nostre poder adquisitiu i el nostre benestar físic i mental.
Ens hem convertit en el plató que la jet set de tot el planeta – i qualsevol que es pugui pagar un bitllet d’avió i un hotel- utilitza per a les seves stories d’instagram. Perquè no som més que l’atrezzo, els proveïdors de serveis, i la intendència imprescindible perquè l’estada a l’illa dels turistes sigui plaent i divertida. I el pitjor és, sens dubte, que aquest model predador està consumint els nostres recursos naturals i si no actuem ràpidament arribarem al punt sense retorn en el qual ja res podrem fer, i no ens quedarà illa per naltros ni per als turistes.
Però som a temps, hi ha opció, podem actuar, i la nostra obligació és fer-ho ja. Com a societat i com a persones individuals podem actuar. Per garantir el futur dels nostres fills i nets, de la nostra illa com a ens viu que és, ho hem de fer ja, i la primera passa l’hem de donar amb el nostre compromís amb forces polítiques que tinguin com a únic objectiu el de millorar la nostra qualitat de vida, el nostre benestar i la nostra salut física i mental.
No podem dependre més d’opcions sucursalistes que la major part de les vegades sembla que actuen només com a fidels representants d’un Estat més interessat a fer caixa amb la nostra illa, i d’una part important del teixit empresarial massa poc empàtic i possibilista, que ha estat utilitzant com a mantra el ‘creixement sostenible’, un oxímoron que ens hem de deixar de creure perquè és mentida. Ens cal decréixer, ens cal ser més petits per sobreviure i ho podem fer, està en les nostres mans.
Per Joan Ribas,
candidat a l’alcaldia de Vila per Ara Eivissa
