Per David Ventura
A causa del caràcter dickensià que estan prenent aquestes festes i després de veure coses que mai pensaríem veure en aquestes terres -augment desorbitat de la gent sense recursos econòmics, bancs d’aliments i menjadors socials desbordats, fam- crec que ha arribat el moment de prendre mesures dràstiques i efectives.
He estudiat la situació, he fet una ullada a dossiers d’economia, m’he documentat a fons en estudis emesos pels més prestigiosos think tanks econòmics i empresarials, he espigolat anàlisis socials i he revisat els suplements dominicals de les principals capçaleres europees però, a la fi, ha hagut de ser un llibre precursor del segle XVIII, escrit per Jonathan Swift, qui m’ha ofert la resposta més assenyada, humana i compasiva per acabar amb la pobresa.
Quina és la millor manera per acabar amb la fam? Crec que hi ha una solució fàcil per assegurar la sortida de la pobresa i que, alhora, equivaldria a una dació en pagament: que les famílies pobres cedeixin alguns dels seus fills per a que puguin ser venuts com a carn humana.
No és cap broma. La carn humana pot ser una menja exquisida i l’antropofàgia és un ritual plenament acceptat en moltes civilitzacions. Vendre els fills pot ser un mecanisme perfecte per reduir la despesa d’una llar i, alhora, negociar millores als contractes hipotecaris. Així, les famílies podrien donar els seus fills als bancs per a que aquests acceptin la dació en pagament.
Queda per determinar si aquesta quantitat ingent de criatures serien gestionades directament per les entitats bancàries o anirien a parar al banco malo. La utilitat dels nens està provadament demostrada. Al ser joves, són molt versàtils i poden adaptar-se a tota mena d’usos: poden oferir-se com a menja delicada als banquets d’alts directius de banca -és sabut que Isidre Fainé, Emilio Botín i Rodrigo Rato es deleixen per les carns vermelles i l’steak tartar- o, en el cas que es consideri que la seva carn no es prou tendra, sempre es poden utilitzar com a mà d’obra esclava.
Espero que aquesta modesta proposició sigui acceptada tal com és -una petita aportació dins el complex procés de reformes en el que està immers aquest país- i que sigui tinguda en consideració per a assolir els objectius que ens haurien d’il·luminar: austeritat, rigor i aprofitament de recursos. Com va dir el ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, “governar és repartir el dolor” (una frase que podria haver signat el meu dentista).
