El nomenclàtor dels carrers seria i és la llista amb els seus noms corresponents, i que servissin així d’una certa informació general i aglutinada, però sense més profunditat ni conseqüència. El nom dels carrers i de les avingudes on hi solen trobar-se els nostres domicilis, en principi els donam per fets, es diuen així, pensam, així ho posen les plaques, i no ens molestam de buscar-los les cassogues ni, molt menys, d’aplicar-los el codi civil, el penal o el militar. Ara ja no. O així ho esper i ho voldria. Tanmateix, el tema és delicat, perquè ve de lluny, i sent com és un problema, per a segons qui un problema de lesa humanitat, no acaba mai encara de resoldre’s: qui es mereix de tenir el seu nom a un carrer?
Els noms dels carrers poden ser història, i de fet ho són, i memòria, immersió i mudança a la nova vida algunes voltes, segurament una invenció del futur, quan els carrers s’allarguen i es multipliquen, i ocupen racons que coneixíem d’una altra manera, i que ja no tornaran a ser com eren. No es tracta de caure fàcilment en la nostàlgia, però els carrers són com els rius que van a dar a aquella banda que Jorge Manrique expressava tan bé, i que quasi tots recordam, sense pèls a la llengua, a l’hora de recitar-ho, com a mínim, interiorment i en solitud desvergonyida.
La memòria dels carrers ens fa pensar en noms que no a tothom li agraden. També la memòria dels carrers ens du a ser qui érem, o a congraciar-nos amb qui pensàvem que s’ho ben mereixia, devia ser exactament això, en efecte, que dugués el seu nom precisament aquell carrer per on passam algunes vegades. Perquè caminar pel carrer també té una espècie d’afiliació solitàriament ideològica, i que permet, sobretot, el lliure pensament i, millor encara, el probable embadocament, sense solta ni volta, imprecís i comprensiu amb allò que no se sap per què ens atrau, però ho fa i ho sol fer molt bé. Els carrers són de les passes que hi hem anat fent, però també de les idees amb les quals, i segurament perquè tenen un nom, ells ens han fet ser com som.
Ara li volen treure el nom a un carrer que duia el de la sindicalista Margalida Llogat, me pareix que a Sant Jordi de Ses Salines, si no vaig confos per les rotondes. El nom no fa la persona que acabarà sent, però si no la fa del tot, sí que la representa una mica, i en qualsevol cas ens la mostra i ens la ensenya quan ja només d’ella en podem reconéixer el testimoni, és a dir, els fets viscuts i, en el seu cas, duts a judici.
No li costa mica de tenir vergonya, o de no tenir-ne mica, no ho tenc del tot clar, a qui ha proposat que s’havia de fer això, és a dir, treure-li el nom d’una dona lluitadora de 1936 a un carrer del 2023. I, en canvi, mentrestant, els que manen un poc més no s’emboliquen ni dimiteixen, quan ho haurien de fer, si és que no ho han fet bé, i no ho han fet. Deu ser que es dediquen a unes altres dimensions polítiques, diguem-ne, més o no tant agressives com certs nomenaments, i recordatòries, això sí, del que no tocava, però era perquè no se’n sap més, i les decisions preses sovent eren, són confabulades, les decisions, els nomenaments, els canvis de la mena que siguin, com sol passar, com ja solia i continuarà passant, entre amigatxos i amigatxes de partit, de partits que van units per uns mateixos odis ancestrals.
Bartomeu Ribes
