Era un d’aquells diumenges, en es foc de s’estiu, que tothom va buscant un lloc a s’ombra on ajaçar-se, remugant entre dents allò d’anit vaig beure massa. «I drank too much last night», deien es turistes mentre esmorzaven en es menjador de s’hotel; ho deia es cambrer que recollia d’esma ses taules on s’havien servit es full breakfasts i se sentia dir a sa tripulació des ferris que creuaven sa badia emperesits. «I drank too much last night», deia es vicecònsol anglès davant sa tasseta fumejant des cafè sol i s’exemplar de The Guardian des dia anterior. «Anit vaig beure massa», deia, patint es efectes d’una terrible ressaca, es regidor d’urbanisme, cultura i patrimoni, assegut davant sa taula des despatxet, dins s’ajuntament desert on havia anat a parar seguint es dictat d’una mala consciència talment inoportuna.
– I drank too much last night- en Mike clavava es dits a s’arena, endins, intentant equilibrar, amb sa frescor des estrats més profunds, sa cremor de s’esquena i sa pesantor des pensament.
-We all drank too much-, va replicar na Greta.
-It must have been the last one-, va dir na Helen-. I drank too much of that vodka with red bull.
Aquesta conversa tenia lloc a s’ombra d’una palmera de sa platja de s’Arenal, a pocs metres de s’aigu. Sa badia, com un mirall, reflectia es cel d’un blau intents. Es dia era esplèndid. En Peter, una mica separat des grup, seia damunt s’arena humida deixant que ses onades li llepassin es turmells, observant sa feina lenta i constant des corrent marí, que li anava enterrant es peus amb cada embat. En una mà sostenia una cervesa. Era un jove esvelt, esportiu, que aquell matí, tot i sa ressaca, havia baixat ses escales de s’hotel de quatre en quatre i en arribar en es vestíbul havia fet una sonora besada a sa recepcionista que començava es seu torn. Després, a sa platja, s’havia animat a nedar fins ses boies que delimitaven s’espai des banyistes i ara respirava fondo, deixant que es pit se li omplís d’una satisfacció de sí mateix amplificada per sa indolència de sa ressaca. Calculava que es seu hotel era a escassos 300 metres de distància, on na Sandy, sa seua preciosa al·lota, que havia quedat dormint, ara es devia dutxar. Li pareixia sentir sa remoreta refrescant de s’aigu de sa dutxa i sa fragància mentolada des xampú. En aquell moment va tenir sa pensada d’arribar-hi nedant.
No hi havia res d’opressiu a sa vida d’en Peter, i es plaer que li va produir aquella idea no es pot reduir a una simple necessitat d’evasió. Li va parèixer que veia, amb ull de cartògraf, sa línia de piscines que creuava es poble fins arribar a s’hotel. Era tot un descobriment, aquell riu imaginari, i va decidir que li posaria es nom de sa seua estimada Sandy. Es dia era realment meravellós, i es bany serviria per celebrar-ne sa bellesa. Sa primera piscina era sa des Piscis Park; en Peter va entrar dins s’aigu per poder veure s’hotel des d’una perspectiva satisfactòria, celebrant íntimament s’originalitat de protagonitzar una estampa que contradeia sa clàssica fotografia des turista que contempla la mar salvatge des de sa domesticitat d’una piscina. S’èpica d’imaginar-se com un conqueridor de piscines emergint de la mar indòmita li va donar sa darrera empenta i es va posar en camí. Quan na Helen li va demanar on anava, li va respondre que tornava a s’hotel nedant.
Ningú li va demanar on anava quan va travessar sa recepció des Piscis Park, va agafar s’ascensor i va arribar a sa piscina, on va ser rebut amb grans mostres d’efusivitat; de cop va ser conscient que hauria d’actuar amb gran diplomàcia davant es seus compatriotes si volia arribar a destí. Després d’escoltar amb fingida atenció es relat de ses aventures de sa nit passada, els va deixar discutint sobre qui acumulava més conquestes i va travessar es llarg de sa piscina amb quatre enèrgiques braçades. Des de sa vorera contrària els va fer adéu amb sa mà i es va encaminar a sa piscina des Llevant, on sa festa nocturna s’havia allargat gràcies a sa companyia d’una nina inflable. Alguns dormien a ses gandules, sa pell d’un vermell tan intens que virava cap a blau. D’altres encara continuaven bevent entre crits i càntics, animats per una mena de joc indescriptible amb sa nina inflable. Una bravada penetrant que en Peter es va esforçar per ignorar, mesclada amb s’olor agredolça de cervesa i crema solar, impregnava s’aire. En Peter, que s’havia alegrat sincerament de trobar es seus amics, va sentir una estranya combinació de tendresa i repulsió davant aquell joc pueril i grotesc que tantes vegades ell mateix havia protagonitzat. Va travessar nedant es llarg de sa piscina i es va encaminar cap a s’Hostal Tarba. De camí, en observar ses fulles mortes de ses buguenvíl·lies arremolinades en es racons entre edificis, el va embargar sa nostàlgia, i un calfred el va recórrer de cap a peus. A sa piscina des Tarba no hi va trobar cap conegut. Uns garrits que semblaven locals, ormejats amb ulleres de bussejar, admirablement àgils, rastrejaven es fons i de tant en tant n’emergien sostenint amb dos dits una moneda o un bitllet amb un gest triomfal; devien haver caigut de ses butxaques des banyistes. Sa sensació de fredor es va intensificar mentre creuava nedant sa piscina, i en arribar a s’altra banda va afinar que es solei s’havia amagat darrere un núvol. Mentre observava es cels entorrellats i un llampec que els creuava al lluny, aquella energia infantil des petits espanyols el va fer sentir sobtadament fatigat. Ja devia haver depassat sa meitat des recorregut, així que va descartar de seguida sa idea de tornar enrere. En quin moment aquella broma s’havia convertit en un assumpte tan seriós?
Es xàfec el va enganxar de ple en sortir de sa recepció des Tarba, i en un instant el va deixar xop de cap a peus. Mentre depassava es Rumbo i enfilava cap a s’Orosol, avançant penosament, amb es cap cot, davall aquell diluvi, es carrer es convertia en un torrent cabalós que escopia enèrgics esquitxos en topar amb es cantons de sa voravia, i no va trigar a creuar-se amb compatriotes que el baixaven navegant veloços damunt es matalassos d’aigua. Un d’ells, en veure’l en aquell estat, va fer una broma que sa resta va secundar amb sonores riallades. Fins i tot s’estàtua des verro, que tantes vegades li havia servit d’urinari improvisat camí de s’hotel, ara semblava afegir-se a sa riallada general. En Peter se sentia humiliat i indigne, i de tota aquella energia que feia poc (quan?) l’havia animat a emprendre es viatge no en quedava cap rastre.
Trobar cares conegudes en entrar a sa piscina de s’Orosol va alleujar una mica es desànim; ni més ni menys que na Linda, amb qui havia tengut una aventura s’estiu anterior (o va ser aquell mateix estiu?). Però s’aire era fred i començava a enfosquir-se; es senyals inequívocs d’una tardor incipient van apagar qualsevol emoció que li pogués despertar es cos de na Linda. Li tornaria a fer una esceneta, com quan havia decidit tallar sa relació? En canvi, es va apropar amb expressió pesarosa i li va dir allò des greu que li sabia s’accident d’en Mike. Es seu amic Mike, a qui feia un moment havia deixat prenent es solei a sa platja de s’arenal? En Peter es va posar a plorar. A s’expressió de na Linda, tot i ses paraules de condol, li va semblar veure-hi un llampec de satisfacció, i des d’una gandula li va arribar, junt amb algunes paraules inintel·ligibles (pool?, fool?), es nom de na Sandy. Esgotat, confús, amb es cos encarcarat de fred i cansament, va nedar com va poder es llarg de sa piscina i es va encaminar cap as següent hotel. No hi havia ningú i s’aigu era tèrbola, amb sa superfície coberta de fulles mortes. Ses gandules estaven amuntegades de qualsevol manera en un racó, tal com havien quedat després des darrer temporal. Poques vegades en Peter s’havia sentit tan cansat, tan confús i tan avergonyit. Necessitava una copa, roba seca i companyia. Es va haver d’aturar a descansar un parell de vegades fins aconseguir travessar sa piscina.
Ho havia fet, havia arribat a s’hotel nedant, però estava tan cansat que es seu triomf no tenia cap sentit. Va provar d’entrar per sa portella que donava directament a sa piscina i la va trobar tancada. Va girar sa cantonada, va depassar es bar, que estava a les fosques (una caiguda des corrent elèctric?), i es va arrambar cap a s’entrada de sa recepció. Va cridar, va sacsejar sa porta, provant d’empènyer amb tot es seus pes; en mirar a través de ses finestrelles es va adonar que s’hotel estava buit.
Una lleugeresa inesperada es va apoderar des seu cos. Va notar com s’enlairava, depassant s’altura de s’hotel i encara més amunt. Des d’aquella perspectiva, totes ses piscines des poble, buides, d’un blau pàl·lid, amb sa remorcada d’aigu bruta al fons, eren es ulls d’en Mike, de na Sandy, des seus antics amics, que se’l miraven acusadors.
Per Antònia Escandell
Es nadador és una versió lliure des relat The swimmer (1964), de s’escriptor estatunidenc John Cheever.
