Parlar vanament de pau, per Bernat Joan

Pens que en el futur hom podrà estudiar la nostra etapa històrica com aquella en què més es va parlar vanament de pau. Durant aquests darrers mesos, molt especialment, però ja des de molt abans (diria que pràcticament durant tot el que portam de segle XXI), hom apel·la a la pau per fer-se propaganda per altres històries. Moltíssims dels que parlen de pau i apel·len a la pau senzillament volen fer-se un lloc a la vida pública, o satisfer els seus egos malaltissos, o fer ostentació de la seua bonhomia (o de la seua riquesa). A la majoria dels que parlen públicament de pau la pau els importa un carall a la vela, un cony amb bicicleta i un fotre al rem (que diria un dels meus millors mestres de Filosofia).

I els que no només parlen sinó que actuen, sovent, encara ho fan pitjor. Perquè, quan hom emprèn una actuació a favor de la pau, si més no, hauria de tenir en compte si l’acosta o si l’allunya. És a dir, si allò que hom està disposat a fer ajudarà a establir la pau o contribuirà a enverinar encara més la guerra. Perquè, si allò que hom duu a terme no acosta la pau, de res serveix la retòrica que s’hi pugui afegir (en no ser que, com solc intuir que resulta ser el cas, allò que hom pretengui no sigui treballar per la pau sinó per determinades conveniències pròpies). Apel·lar vanament a la pau, agafar la bandera de la pau per a interessos particulars, fer-se l’adalid de la pau quan allò que fas no contribueix a aturar la guerra, com diria aquell, no té perdó d’Al·là.

Dit això, deixaré que cadascú especuli sobre de què estic parlant, encara que, per a mi, la cosa és claríssima. Tot acceptant, com deia l’admirat Joan Fuster, que, suposant que tengui raó, he de saber que, com a molt, en tenc la meitat.