L’amor com a cara amagada de la mort és el gran tema de la lírica confessional d’Anne Sexton. Si ens param a pensar, i en el cas present, la parada, hauria de ser obligatòria, tal volta aquest és el gran tema de la repercusió enamorada, sempre en l’estat d’ànim de les persones que creim possible encara l’amor, és a dir, les que són, i elles mateixes se’n diuen, ens autoanomenam, per tant, humanes, o exagerant una mica, bastant, tal vegada massa humanes. La influència de la poesia en el comportament de les persones, en cas de produir-se, cosa no sempre probable, és variable, però tots sabem que pot conduir a la redefinició, qui sap si a la ressurrecció de carn i ànima, en una espècie de nova vida, de la pròpia naturalesa absolutament reconvertida de cadascú. En el cas de la gran poeta que va ser Anne Sexton, els avatars familiars ajuden a comprendre millor les categories molt aguditzades que va aconseguir la seua literatura, situada encara avui mateix, en una posició de protagonisme piramidal, pel que fa a l’entesa primmirada que, per exemple, les traduccions, als cinquanta anys de la seua mort, li continuen donant. La bella i molt atractiva Anne, que va ser la filla més petita de tres germanes, i això en una família benestant que tenia negocis lligats a la indústria productora de la llana, en uns temps que no preveien la debacle que s’esdevindria, amb el primer gran crack econòmic del 1929, però tampoc el reviscolament extraordinari de la gran potència americana, en els seus moments més àlgids i també sorprenentment abocats a un lideratge emmalaltidor de poder i d’èxits sense aturall. Anne Sexon va néixer, en tot cas, com a Anne Gray Harvey, el 9 de novembre de 1928, a Newton, en el comtat de Middlesex, a l’estat nordamericà de Massachusetts. Enguany hem tengut l’oportunitat de disposar dels seus Poemes d’amor (Godall Edicions, Barcelona, 2024) en una traducció de Glòria Coll Domingo, molt encertada i fidel i puntejada amb un cert ritme fins a un bon punt musicalitable, sempre des del nostre silenci de lectors avesats a protagonitzar un cert teatre en solitari. Així, per exemple, i no insistiré ni mencionaré altres sorpreses, el poema Només una vegada:
Només una vegada vaig saber per a què era la vida.
Sobtadament, a Boston, ho vaig entendre:
caminava seguint el curs del riu Charles,
mirava les llums copiant-se a si mateixes
amb els seus cors estroboscòpics i de neó, badant
les boques ben obertes com cantants d’òpera;
comptava les estrelles, petites camarades meves,
margarides de la meva cicatriu, i vaig saber que passejava el meu amor
pel costat verd de la seva nit i vaig pregonar
el meu cor als cotxes en sentit est i vaig pregonar
el meu cor als cotxes en sentit oest i vaig emportar-me
la meva veritat a un petit pont arquejat
i vaig apressar la meva veritat, el seu encant, fins a casa,
i en vaig vetllar les constants fins al matí
però d’elles ja no en quedava res.
Anne Sexton, a qui també el seu traductor a la llengua castellana, i es tractava d’aquests mateixos Poemas de amor (Ediciones Linteo, Ourense, 2020), el nostre estimat amic, i merescudament afamat poeta Ben Clark, li va saber escriure un e-mail impossible, en el ja quasi llunyà estiu de l’any 2008, a la ciutat de Salamanca O Anne Sexton, a qui Peter Gabriel, el cantant i compositor que havia format part, quan érem tan joves, de Genesis, li va dedicar la seua cançó, que segueix emportant-nos a algun més enllà, i que va titular Mercy Street https://youtu.be/VsKd2iZOYvs?si=no_S_V-mT8T3yjYg a un àlbum emblemàtic, So (1986).
Bartomeu Ribes
