Me pregunt que si deu voler tenir com a títol res, no ho sé, alguna construcció gramatical que serveixi d’imant per als lectors innombrables i desapercebuts d’aquesta secció, això que he escrit abans d’escriure-ho. Ho pos amb lletres majúscules, per a tractar d’enterar-me’n jo mateix, una mica, del que tal vegada voldria fer o sebre o descobrir : QUE DEU VOLER TENIR COM A TÍTOL RES AIXÒ QUE HE ESCRIT?
Ho dubt i desaparec de la pregunta, com si mai no l’hagués posada aquí dalt.
I és que dir-ho tot a la vegada, costa molt. Senzillament, no es pot fer. No deus haver pensat haver de fer-ho alguna volta? Deixa-ho córrer. Tira cap a un altre costat i vida nova.
Vida nova de l’any nou, que se li deia o se li havia arribat a dir, sense gaire precisió, ni de fons ni de forma, tampoc era una aposta segura, mai ho ha pogut ser, i el risc existia i existeix, i l’hivern cada volta s’entitola més de ser partícep i entretemps del tradicional, i ja una mica tòpic, avorrit com aquella novel·leta, Los ancianitos son una lata, que l’amic tristament ja desaparegut, me volia canviar pels dos volumets, editats per Plaza y Janés a la col·lecció Reno, i sembla que desapareguts en combat de post-adolescència crònica, amb aquell títol que el gran i inimitable Terenci Moix feia seu i molt més cinematogràfic, cada volta que el repetia, Sinué el egípcio, i era una novel·la fantàstica, iniciàtica, de Mika Waltari, i tot passa i ja no torna a passar més, com qui s’aferra al dia que any empeny, i mossega l’ham i el tros de suro s’enfonsa i, tanmateix, no haurem pescat res, i cap a casa, que per fi vol ploure.
Però el remei era i continua sent escriure, i quan en vàrem aprendre, no ho sabíem. No sabíem res. El remei de llavors, any nou i vida nova de tantes vegades, simplement ens va conèncer de què, ai quina llàstima, mai no hi ha cap remei que valgui com a remei suficient de res. Llevat de si fos que canviassis de llengua, de terra, de cervell, que t’entenguen els altres, tu mateix, ja t’ho trobaràs. Altres temps, altres àmbits molt poc avançats, encara sense Truman Capote beneint la taula dels condemnats a riure i a plorar i, per descomptat, que escurin els plats els de tota la vida. Any nou i literatura nova contra i a favor de quasi tothom, amb les excepcions rigoroses que ja se saben.
