Quan parlam d’un llibre, a vegades, parlam de molts de llibres. Perquè els llibres s’encadenen, es fan successors els uns dels altres, com monarques que es traspassen les corones i els reialmes, però sabent que s’entreguen, sense contrarevolució que ho eviti mai, a la República de les Lletres.
Pel febrer que ja hem deixat una mica enrere, a una altra llibreta d’apunts, hi vaig escriure: surt o sortirà, o és a punt, Mamut, d’Eva Baltasar. I m’ha vengut al cap: MAMUTARRO, MAMUTEL·LO. És a dir, i és el que vaig apuntar, crec, en superlatius molt eivissencs i, per tant, ben catalans, un mamut que més pareix un mamutàs, un mamut de tipus enorme, i per afegidura, allò que seria un bon llibre, ben del cert, i ara ho puc confirmar, en haver-lo llegit.
Però, què és un mamut, més enllà de la idea de dibuixos animats que quasi tots encara en tenim? Ho consult: “Proboscidi extingit semblant a l’elefant, però d’ullals molt més llargs i encorbats i amb la pell coberta de pèl, que visqué a Europa durant el plistocè (Mammuthus primigenius)”.
Mamut (Club Editor, Barcelona, 2022) és el final d’un tríptic exitós i molt recomanable d’Eva Baltasar (Barcelona, 1978), que va començar amb Permagel i Boulder, i que ha acabat sent un verdader punt d’inflexió en la novel·la que s’escriu en català, i sempre sense temença de falses comparatives amb il·lustres noms que poden venir escrits, i molt subratllats, en la llengua que vulguem.
Eva Baltasar procedeix del territori indòmit i excessivament minoritari de la poesia. No crec que siguin fàcils de trobar els seus llibres publicats en aquest camp, amb l’excepció de l’últim, Nus Schiele, del qual la mateixa editorial n’ha fet una curta tirada artesanal, però sembla que va rebre una bona collita de premis i de distincions que li permeteren de fer el salt cap a la novel·la, sense renúncies a la bona escriptura, i sí mantenint una atenció clau en l’ús del llenguatge i en la comprensió sovent denunciadora i gens benevolent del món que ens envolta.
L’eix central de la seua escriptura és la dona i, per tant, el xoc corglaçador amb la realitat esdevé un argument de necessària exploració i coneixement. La civilització ha conduït al progrés de moltes maneres. La cara fosca del progrés són les desigualtats socials, el malestar individual i el manteniment de la barbàrie com a recurs o possible solució final d’unes societats descontrolades pel mateix desig humà que n’abusa, no debades com si fos el déu Saturn pintat per Goya mentre devora el seu propi fill. A partir d’aquí, l’extinció de la vida ho domina tot, i l’escriptora ens posa contra les cordes, durant un combat que haurem de perdre. Però hi ha el perill de la satisfacció escrita i, per tant, també llegida. Aquesta és la que feim més nostra, sols que sigui per protegir-nos de l’esvalotament que ve de fora. I el temps torna a aturar-se i no passa. I, mentre llegim, no és tampoc que se n’hagi anat cap a endarrere: el temps ha estat sabotejat i en queden runes i prepotències que exploten per inèrcia al nostre voltant, tant si ho sabem com si no. Són les derrotes? Són les rendicions? Són les busques inútils de molts de rellotges espatllats durant la vida de la qual en volíem fugir?
Una dona escriu i ens fa anar, sense saber-ho, cap a una altra dona que també escrivia. Ja sabem que estam parlant de molts de llibres, quan parlam, tal vegada, d’un únic llibre que els podria reunir a quasi tots. Christine Lavant (1915-1973) és l’autora de Notas desde un manicomio (Errata Naturae, Madrid, 2018), en traducció castellana de Nieves Trabanco. Es pot escriure, o fugir-ne, des de la bogeria? O seria millor pensar que l’escriptura és un ajut per a no embogir? Qui ho sap, no ens ho dirà, i s’emporta el secret cap a la construcció, a vegades, d’una novel·la, o qui sap si de certs poemes, que seran molt difícils de trobar i, per tant, d’interpretar i de fruir-ne d’ells, en el delirant exercici de fer agradable la nostra vida lectora, una segona vida que ens ajuda a què la primera no se’n vagi en orris moltes vegades, a què no es llenci per la murada, com un Icar sense ales de cendra ni solell que les fon.
Bartomeu Ribes
