Paraula de Ferru: «Enguany no he bastit el pessebre», per Ferran Moreno Castillon

No he bastit el pessebre. De fet, amb prou feines he posat algun penjoll per fer Nadal. I no ho he fet perquè no sé què celebrar enguany.

Nadal son dates per estar content, per somriure i ser feliç, potser més que els altres dies. Però tinc la sensació agra de la vergonya pels milers de refugiats desarrelats de la seva terra, mesquins, que malden per trobar un racó on viure, no ja feliços ni contents, només on viure tranquils i en pau, sense sentir com la por els rossega l‘ànima i els lleva les ganes de seguir endavant.

A casa estant, davant de la llar de foc, cantarem nadales i beurem cava per celebrar que un altre refugiat, mesquinet, va néixer per ser mort expiant els pecats dels altres. I semblarà que la història es repeteix, que els homes no som capaços de sentir compassió pels nostres iguals, ans els refugiats, els desarrelats, els exiliats i els perseguits son iguals que tu i jo, son persones per damunt de tot, de races i colors, de creences i de religions.

Vivim en un món sotmès a l’imperi dels que s’alliten amb la cobdícia i l’avarícia, impúdicament i sense mirament, on la força de la riquesa, dels diners, és la única raó per seguir vivint, esclafant, anorreant i menystenint als que no tenen res. I el cert és que hauria de ser a l’inrevés, ans els que res no tenen perquè tot ho han perdut per causa de la sang que es vessa en nom de la modernitat i el progrés, han de ser aixoplugats pels que encara tenim un sostre, un llit i una cassola curulla.

Tants d’infants com el mesquinet de Betlem que adorem uns dies l’any, nuus i sols, que malviuen en les ribes del nostre estat de benestar i els ignorem perquè són invisibles. Ells no tenen un racó en el nostre pessebre de cada dia, ni un record ni una esperança perquè desviem els ulls cap el solei, encara que ens enceguem, per poder dir que no els hem vist en tenir-los a la vora. Però en parlem amb veu encesa i, potser, alguna humitat al llagrimal, amb els companys de feina o d’esbarjo, jurant que faríem el què fos si poguéssim, que aniríem on són ells per treure’ls del fangar, però ja se sap que la feina de cada dia, que les obligacions del dia a dia. Si tinguéssim vint anys menys ho faríem, segur, però ara…

La ignomínia en què ens hem enterrat, feta de manca de solidaritat, de massa odi, de molta desconfiança i de cap empatia per qui ens demana ajuda, seguint el dictat dels capitostos d’una societat engavanyada, corcada però asseguda en una poltrona fastuosa des d’on el món es veu petit i insignificant, enlairats en la creença de què som éssers superiors, tocats -estúpidament engreits com estem- per la gràcia divina del pare d’aquell a qui vam matar, assassinat vilment, escarnit i tractat com un vulgar lladregot, per redimir-nos. Quina tristesa fa veure en què ens hem convertit, en què ens han convertit uns i en què ens hem deixat convertir tots.

Joan Salvat Papasseit, en el seu poema Nadal, deia:

…Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tant pobres com som- Jesús serà nat.
Ens mirarà un moment a l’hora de les postres
I desprès de mirar-nos arrencarà a plorar.”

Hem oblidat cada dia els pobres, els desvalguts, els oprimits, els exiliats, els refugiats, els maltractats, els assassinats, els atemorits, els torturats, els esclavitzats… i tots són persones con jo, com tu, persones que volen viure i somriure, no només per Nadal. M’avergonyeix el món, els homes i la meva societat. Vull plorar però ja no recordo com fer-ho de tant embrutits que estem. Per això, enguany no he bastit el pessebre.

Per Ferran Moreno Castillon, Ferru.