Pegasus, a banda de ser un cavall alat de la mitologia clàssica, és una eina per espiar, creada a Israel i venuda només als estats (a determinats estats). Serveix, com d’altres joguines d’aquesta mateixa faiçó, per espiar. Se suposa que per espiar aquells que posen en perill la societat a la qual l’estat que compra Pegasus hauria de servir. També pot servir per espiar adversaris polítics, potencials adversaris dins el propi estat (o partit), etcètera. L’espionatge, per definició, pot ser molt extens. I ocorre com amb les societats secretes, que no se’l pot estudiar a través de mecanismes sociològics convencionals.
Els estats solen tenir la mania d’espiar aquells que posen en qüestió el seu poder. Ho fan d’ofici, com aquell que diu. A condició que no se’n sàpiga res. La cosa s’embolica quan algun periodista que encara faci periodisme d’investigació en diu el que no tocaria (segons l’estat). En el cas que motiva el present comentari, la notícia ha sortit a The New Yorker, un mitjà que de tant en tant treu coses que poden ser incòmodes per al poder (fet gairebé insòlit a Europa, per cert). Resulta que “algú”, “un tal X”, “qui com li volgueu dir” ha espiat els líders independentistes catalans (l’espionatge inclou quatre presidents de la Generalitat de Catalunya i cinc eurodiputats). Al Parlament europeu, l’endemà mateix de la descoberta, han obert una investigació per saber qui és aquest “algú” (que tothom sap qui és sense investigar-ho, no fa falta dir-ho). Els diaris de Barcelona han posat el crit al cel i la polseguera és considerable. La premsa local de Madrid, com sol ocórrer en aquests casos, pràcticament no se n’ha fet ressò, com si Madrid no hi tengués res a veure, o com si allò que passa enllà de l’Ebre fos més llunyà que el que ocorre a Corea del Nord, Tuvalu o la Patagònia.
Trob fins i tot ingenu pensar que podia ser que des del clavegueram de l’Estat espanyol no s’estigués investigant, per ordres de dalt de tot, gent com en Carles Puigdemont, en Quim Torra, en Pere Aragonès, en Jordi Solé, na Diana Riba, en Toni Comín, na Clara Ponsatí, n’Artur Mas, na Laura Borràs, en Josep Costa o fins i tot la presidenta de la Cambra de Comerç de Barcelona. I trob gravíssim que una eina com Pegasus no es fes servir per investigar Abdelbaki el Satty, imam de Ripoll fa uns anys. Potser així s’haurien evitat els atemptats del 17A a Barcelona.
BERNAT JOAN I MARÍ
