Costa molt d’arribar a la conclusió d’un món millor, i més encara si és perquè afirmam que hem llegit un llibre fet de molts de llibres, a mitjatarda. I la cosa augmenta si l’efecte ha estat de considerables proporcions, tot i que només s’hagi percebut al minoritari i minoritzat continent de la parenta pobra de la literatura, i ja m’entendran els aficionats a aquesta festa no del tot nacional ni matadora de cap bou que s’ho merega.
Es tracta de Salvatge! Poesia completa 1974-2024 (Institució Alfons el Magnànim, València, 2024), de Joan Navarro (Oliva, 1951), un autor cardinal, és a dir, principal, sense fissures, fonamental i amb historial crític comprovable, i ordenador, vulgues no vulgues, del que està acabant sent la poesia en català a les nostres imperfectes latituds tocades per la mar Mediterrània, per la pressió ibèrica, pel turisme de masses i per la banalitat mundial, les quals continuen en avançat estat de molèstia, o allò que Josep Carner en va titular, sense esplaiar-se mica ni gaire per al nostre consol entenedor, com la dispersió del buit.
Arribar o no arribar enlloc, i haver llegit amb gust el succedani de la vida que algú va encarregar-se de convertir, ja ho hem dit, en llibre gairebé sagramental, religiosament civil i creient i, per tant, fet de llibres.
Què volem en comptes de llegir a plaer la poesia en estat contrari al de la seua i nostra pròpia presumpció d’innocència? Què de què i com de tant per tan poc o per tant de massa? A prorrata de la poesia, no que sí i afirmativa serà la negació negada i el plantejament confirmador de tot plegat, potser no valgui, però tant de bo que ens servirà o així ens ho sembla als descreguts i a les cregudes per antonomàsia. Què volíem? Com? Com ho hauríem d’haver volgut de bon principi, si ens n’haguéssim atrevit a voler-ho saber i prou conéixer-ho com s’hauria de conéixer?
La poesia mai neutral de Joan Navarro, a prorrata. És a dir, com explica el diccionari: distribuint quelcom entre diferents persones proporcionalment a la participació de cadascuna. Queda entès? Segons la part calculada, en proporció, els versos pertanyen o s’esfrimolen a l’argamassa de la poesia. Perquè la poesia és la part que pertoca a cadascun dels participants en el centre i en els extrems de la mateixa i tants de cops inabastable reialesa. Coacció de la paraula que s’allunya de ser simplement el seu significat entossudit a prevaler fins a les últimes conseqüències del sentit que com a prova estimula els interessos que tal vegada s’arreplegaran, però només, i ho sabem, entre les molt avares altes esferes del poder dominant que ho segueix controlant tot i, si desbarra, tant se val i fot-n’hi una altra, o unes bones quantes més.
Sembrar les llavors dels arbres que dibuixaran noves selves que amb el temps també s’esborraran. Celebrar aquesta vida interminable. No és que sí i sí és que no, però no li donarem més importància.
Bartomeu Ribes
