Si ets formenterer, o formenterera, i/o tens algun local o uns baixos en algun carrer més o menys cèntric de Sant Francesc, la nostra capital cada dia més cosmopolita, estàs de sort.
Quan menys t’ho pensis, t’arribarà una oferta per llogar el teu espai durant tot l’any. Amb una mica més de fortuna, potser fins i tot et plantaran un txec en blanc al davant i, si no se te’n va massa l’olla en demanar i aconsegueixes mantenir una estona la cara de pòquer, te n’enduràs una bona morterada per ‘cedir’ l’ús de la teua propietat durant una o diverses temporades.
Tant se val si el ‘signore’ que et formula l’oferta té una curiosa semblança a en Marlon Brando en aquella famosa escena d»El Padrino’ on l’esforçat pare de la ‘famiglia’ Corleone aprofita la boda de la seva filla per a rebre al seu despatx a senyors que li demanen favors mentre sona la magnífica banda sonora composta pel genial Nino Rota. El que importa, sempre, és la pela, i si aquesta truca a la porta, qui ets tu per girar-li l’esquena i fer-te l’ofès?
Els darrers anys, Sant Francesc, col·loquialment conegut entre els aborígens com a ‘Sanfransiscu’, s’ha anat transformant a poc a poc en ‘San Francesco’, i els negocis de tota la vida (encara en queden, però van a la baixa) han anat deixant pas a boutiques on hom pot trobar representades luxoses marques d’aquelles que per una bossa de mà on aparcar els tampons, l’iPhone, el kit de maquillatge i la resta de secrets inconfessables que una fèmina vulgui ocultar rere dues G’s daurades, et facturaran uns 1.800 euros que podràs pagar amb la teua visa diamant o en cash, que sempre és benvingut i motiu d’alegria.
No són productes ‘Made in Formentera’. De fet, si tens pasta perquè ets una persona d’èxit feta a si mateixa o perquè has heretat una fortuna o simplement ets ‘criptobro’ o ‘criptosis’, els trobaràs a un preu similar a les botigues més exclusives del barceloní passeig de Gràcia, a la fastuosa Via Montenapoleone de Milà o al Rodeo Drive de Beverly Hills.
Llavors, per què els trobam a Formentera? Idò per allò de ‘poner una pica en Flandes’; perquè la gent de veritat, la de possibles, vegi que la nostra illa forma part del selecte grup de llocs on es podrà sentir com a casa en aquest món globalitzat on l’exclusivitat és una pàtina daurada que els polítics que es gasten els sous dels altres en recórrer totes les fires turístiques de dia, i de nit, venen com un manà que només beneficia a quatre llinatges i ens empobreix a la resta, que hem de pagar l’augment generalitzat de preus que els ‘cayetanos’ d’arreu sí que es poden permetre per a quatre dies que venen aquí a l’estiu fer-se una foto asseguts petonejant-se a un banc qualsevol d’es Cavall d’en Borràs.
També hi ha la part de l’esforç empresarial i de marca, clar, perquè s’han de vendre molts bolsos, americanes, camises i sabates de tacó alt per a pagar el -buscadament desorbitat- lloguer del local, els sous dels dependents de la tenda (importats de fora, que amb prou feines saben parlar castellà i, per descomptat, res de català), la llum, l’aigua, les alarmes i càmeres, els regals a les senyores de tercers i algun «ecodonatiu» per a fer veure que la cosa de la posidònia ens importa mogollón.
Tot i fracassat en matemàtiques, a un servidor li genera seriosos dubtes que tanta despesa faci que una boutique o negoci per l’estil, que només funciona quatre o cinc mesos l’any i que està destinat a un públic tan selecte, generi beneficis. Però segur que aplicar una mica de màgia blanca comptable hi acaba ajudant, en l’art de quadrar els calés.
Malauradament, però, no tots tenim uns baixos a Sant Francesc o un garito a peu de platja que algun cèlebre xef vulgui transformar, previ pagament d’una generosa compensació econòmica, en la meca de la cuina tradicional formenterera amb un toc d’autor i plats de sardines a preu de llagosta.
Així i tot, si ets dels que té un corral o un galliner i pocs o cap escrúpol, sempre el pots llogar per 1.600 euros al mes a qualsevol família necessitada -en negre, clar-. Això sí, més val que no creguis en el karma i la reencarnació, no sigui que Buda et transformi en panera, o pitjor encara; en conseller de Turisme i Habitatge.
